Sense res

Avui he somniat que ens despertàvem.
Sense son.
Sense cafè.
Sense paraula.
Ens despertàvem.
I punt.

Perquè no en saps

I sí que pot ser possible, sí que pot ser probable, estimar altra vegada amb aquell amor despullat de vides passades, amb l'ànima sencera, sense esquerdes, i que sigui senzill. 

Creixen malgrat tot les tulipes, Sònia Moll

És fàcil esquerdar-se; sense necessitat de que et deixin d’estimar, de que se’n vagin lluny o de que et diguin els mil defectes. Te’ls saps de sobres, un per un i tots rebregats en una bola. Com vulgueu. I és fàcil deixar-la créixer, veure-la sense respondre-hi, parlar-ne sense actuar. Quedar-te en silenci i no entendre què se’n farà, escriure sobre ella com si no depengués de tu, com si no hi poguessis fer res. Perquè no en saps també és fàcil de dir, fàcil de viure. O més fàcil de viure, potser. Anar-te creant petites esquerdes que creus superficials i que mica en mica t’adones que són prou profundes per a travesser altres vides. I és fàcil. 

Cremar

I know it hurts to burn.

Adrienne Rich

Centre

No has de fer casa damunt d'una terra
on no hagis caigut. En el centre de la teva caiguda
s'alçarà la teva tranquil·litat.

Un viatge a l'Índia, Gonçalo M. Tavares
[Fragment de l'estrofa 16 del cant V]

[Edicions del Periscopi, 2013]

Trencadisses

És mentida. No fuig la paraula ni minva l'eufòria. Però ens sento tan fràgils, que a vegades deixo de parlar i em poso a dormir perquè no ens puguin trencar.

La pell

Tanmateix, entenia ara que el tacte
explica històries,
i les paraules només afegeixen a les narracions el que la pell
no pot detallar.

Un viatge a l'Índia, Gonçalo M. Tavares
[Fragment de l'estrofa 90 del cant V]

[Edicions del Periscopi, 2013]

deles

Avui ha fugit la paraula.

Després del silenci

Segueixen els dies estranys, movedissos i volubles. Avui el vent volia més aire del que jo tenia. I tant és que soni música o que esclatin focs artificials; després queda la nit mentidera i aquell esgotament del cos que no marxa ni amb mil hores de son. El silenci s’instal•la a l’habitació i tu ja havies preparat la seva visita: has arreglat els llibres, has tancat una de les persianes i t’has estirat al llit, esperant-lo. És ell qui tanca l’altra persiana al arribar i qui et mira mentre intentes adormir-te. I tu l’únic que desitges és que no marxi perquè no entens què queda si ell se’n va.

La força del cop

T’has deixat caure i caus sense adonar-te que potser no hi ha ni xarxa ni terra per trencar el descens. Crec que, fins i tot, no t’adones de la velocitat ni del descontrol que ha pres el teu cos; sempre has tendit a la caiguda. Tant, que potser no saps ni que caus. O potser encara et penses que podràs determinar la força del cop. Avui a les deu de la nit s’entreveia llum per la part alta del cel i el blau era el de l'insomni d’agost. La lluna lluïa nit i per tota la ciutat se la veia closa entre petjades d’avió; tres línies de fum arran la cara. Ella segueix en peu mentre a tu se’t desdibuixen els voltants.