Hallelujah

Now I've heard there was a secret chord, that David played and it pleased the Lord, but you don't really care for music, do you? It goes like this; the fourth, the fifth, the minor fall, the major lift, the baffled king composing hallelujah. Hallelujah. Hallelujah. Hallelujah. Hallelujah. Your faith was strong but you needed proof, you saw her bathing on the roof, her beauty and the moonlight overthrew you. She tied you to a kitchen chair, she broke your throne and she cut your hair and from your lips she drew the hallelujah. Hallelujah. Hallelujah. Hallelujah. Hallelujah. You say I took the name in vain, I don't even know the name, but if I did, well really, what's it to you? There's a blaze of light in every word, it doesn't matter which you heard; the holy or the broken hallelujah. Hallelujah. Hallelujah. Hallelujah. Hallelujah. I did my best, it wasn't much. I couldn't feel, so I tried to touch. I've told the truth, I didn't come to fool you. And even though it all went wrong, I'll stand before the Lord of Song with nothing on my tongue but hallelujah. Hallelujah. Hallelujah. Hallelujah. Hallelujah. Hallelujah. Hallelujah. Hallelujah. Hallelujah. Hallelujah. Hallelujah.  Hallelujah. Hallelujah. Hallelujah. Hallelujah. Hallelujah. Hallelujah. Hallelujah.

Hallelujah - Leonard Cohen

L'última cançó

Un dia vas decidir posar-ho tot allà, dins d'aquella capsa verda que un matí de juliol vas sortir a comprar expressament. A cada racó de l'habitació hi era ella, escampada, fora del teu abast. I la vas arreplagar sense ordre, sense mirar, perquè no en quedés ni rastre. Era massa. La vas tancar en forma de fotografies, de paraules, i de mil objectes on la reconeixes encara. I avui, en destapar-la, has trobat en el caos a algú amb el desig incansable de fer-te feliç. T'agrada obrir capses i saber-te part d'una història que t'ha arribat a semblar d'algú altre. Sentir-t'hi tu, de nou, i veure que et vius en una de les protagonistes d'aquell conte que, nit rere nit, et vas explicar durant anys. I ara, abans de tancar-la, entre el mateix desordre retocat, hi has fet cabre l'última cançó que, avui encara, ha seguit cantant.

Música en diumenge

El més sensat era marxar. Les paraules us havien buidat una altra vegada i ni havien arribat a tocar-se. De cop es va enfadar. O angoixar. O atabalar. Potser amb tu, amb si mateixa o amb les dues. I es va aixecar per seure davant del piano. Va començar a tocar i et vas quedar al sofà mirant-la; el cos concentrat, els dits frustrats, però només a l’inici, i la seva manera accelerada de canviar de partitura, com si cap no acabés de parlar per ella. I vas pensar que era això el que necessitàveu: un diluvi de música per esmorteir els cops verbals. Ella allà, tu aquí, i tota la distància per perdonar-vos la incomprensió. Tu vas perdonar només escoltant-la. No volies que es fes fosc a casa seva. No volies acabar un altre diumenge en la intempèrie. El més sensat era marxar; de dia, amb el somriure lleuger de la música als llavis. Et vas començar a posar les sabates a poc a poc, per no captar-li l’atenció, per poder-te aixecar, fer-li un petó a la galta i sortir per la porta sense que deixés de tocar. Que no deixés mai de tocar. Però et va veure i va venir a seure el teu costat. Va agafar-te el braç per embolicar-s’hi i et va dir: no t’enfadis, no t’enfadis. I només vas pensar: no ens entenem. Ni així, ens entenem. La vas agafar fort i et vas treure les sabates. 

Consol

How enduring, how we need durability.

Czesław Miłoz

Falta el fred. Falta la calor sobtada d’aquell cos que fa anys vas fer estremir damunt la gespa. Avui no dónes la volta sencera ni persegueixes l’eufòria de les fulles. Si de cas, els hi acabes d’exprimir el poc color amb un clic de la càmera. Avui t’estires per veure si així recuperes l’equilibri. Perquè, sigui com sigui, la tardor t’ha tornar a col•locar sobre la corda fluixa. I tu, funàmbul de la vida, sembla que t’hi trobis a gust, allà dalt, com si no poguessis estar-te més d’una estació en terra ferma. I no saps d’on ve l’ànsia d’abisme ni com desfer-te del desconsol que, ja de nena, et feia buscar el llit dels pares a mitjanit. T’hi trobaves bé entremig dels dos; sencera. Aquell somni et prometia una protecció que després has sortit a buscar fora de les quatre parets de casa teva. T’has arrelat a altres llits, altres mans i altres ulls; obviant, per pura necessitat, el fet que qualsevol arrel pot ser extirpada.

Anomenar-te

L'absurd plaer de recórrer amb la llengua el teu nom.

Prou lluny

Has cridat tant que se t’ha escapat la vida entre els llavis. Tant, que se t’han estripat les cordes vocals. Mai has sabut utilitzar bé la veu. Els crits han allunyat la tardor, han perforat les pàgines dels llibres i han convertit la pluja en una de qualsevol. T’han irritat la pell que enyora el gust de la seva llengua i t’han difós la imatge de les seves mans en moviment. I s’ha trencat el vent mentre tu suaves per treure més aire. L’has vist, de perfil, somrient, i l’has acompanyat de passeig amb la mirada. No s’ha imaginat que estava tan acompanyada. I calla. I camina. I pensa que fa massa calor per ser finals d’octubre. Has parpellejat de cansament i t’ha avançat un metre, dos metres, tres metres, sense buscar-te. I has tornat a cridar. Però ja estava tan lluny que t’has pogut convèncer de que no t’ha sentit per la distància.

Rossinyol

Remember it's a sin to kill a mockingbird.

Sail on Silver Girl

No recordaves haver aguantat tant el somriure. Ara el veus i te’l mires amb ulls desconfiats, i tornes a sentir aquella veu dins teu que deia somriu, somriu, somriu, no paris de somriure, que cauràs. Fins ara només recordaves aquelles últimes nits a una casa que no era la vostre, l’últim gelat al centre del poble, la constant repetició d’una sola cançó; una vegada i una altra i una altra...com si no fos suportable deixar-la d’escoltar, com si fos necessària per poder treure tota la tristesa que s’amuntegava dins teu quasi sense tu saber-ho. Perquè no hi podies pensar. Era inconcebible i tu et creies prou forta per poder aturar el temps. Però es veu que això no és possible, i només vas ser capaç d’ignorar-li les últimes hores per negar-li el compte enrere. I no n’hi va haver, això sí que ho vas aconseguir. La cançó seguia sonant i tu estaves preparada per dormir una altra nit, i tot les que fos, a la llitera de dalt; eternitzant aquell estat d'entremig de dues vides. Però vas haver de prémer l’stop perquè la resta del món seguís girant per pura inèrcia. I les maletes, que no saps quant de temps portaven al passadís, ja no hi eren; estaven allà, ben col•locades, en el maleter. Va desaparèixer l'entremig, la pausa, la resistència. I vas fer, pas a pas, cada un dels 5871 quilòmetres sense parar. Una marató en tota regla. Sort que vas poder aguantar el somriure per no caure.

Regust

Et pensaré passada la mitjanit, quan comenci el diluvi i el soroll de les gotes ofegui tot el desig. Quan la tardor avanci i no hi hagi ni un raig de llum que pugui delatar-me. Et llegiré en els versos de mil dones que van crear una sola veu, i t'imaginaré, callada, llegint un altre llibre compartit paraula a paraula. Potser així em treuré el gust àcid del petó que m'has fet aquesta nit passada i que jo t'he tornat, resignada, per por a que pogués ser l'últim. Però era sec, desesperat, fugisser. És aquest el regust que m'impregna els llavis, la llengua i les cordes vocals; el d'una saliva amarga que jo, en realitat, no he tastat mai.