Sense cortines

És aquest març de finestres obertes que deixen entrar a casa tota la pols dels plataners. Del vent que no et deixa caminar. De les rajoles i els vidres tintats d’aquell espai on sembla que només hi pugui entrar la llum i la paraula. El març d’ell traient-se el jersei quan tot just comença a tocar-li el sol a l’esquena. El de girar la pàgina del calendari i trobar-te amb flors vermelles. El dels riures de la nit abans, plena de flors, també. I és cada un dels tres petons d’aquella nit en la foscor i la música, quan encara només reconeixies aquells llavis per la veu que pronunciaven. Un, dos, tres. Ràpids. Seguits. Repetits. I l’espontaneïtat de tot el que és nou. És, també, el març de l’oceà que no s’acaba. Que et desborda. De la profunditat que ja fa temps que has deixat d’explicar-te; que ja no et cal saber ni els quilòmetres ni els colors. Que acceptes tots els blaus, grisos i negres. És aquest març sense cortines.

Estaves

No te conocía pero sentí torpemente que tú estabas en el mundo.

Contarlo todo, Jeremías Gamboa

Agafar aire

Va esbufegar just quan te’l vas creuar. Era un noi alt, moreno, amb barba potser. Portava un abric llarg i les mans a la butxaca. No vas tenir temps d’alçar la mirada per veure-li la cara. Només vas sentir aquell esbufec que et va fer patir; per ell i per la nit freda en que s’havien convertit els divuit graus del migdia. Potser estava cansat. O potser havia vist aquella noia en bici amb la cua alta i els pantalons amples que us havia esquivat als dos just uns segons abans. Potser mai s’havia adonat que els vespres de divendres poden arribar a pesar tant com algunes tardes de diumenge. Aquelles en que penses en baixar caminant i comença a ploure just quan surts del portal. Potser no estava cansat. Ni enrabiat. Ni trist, aquell noi. Potser es va veure traslladat, de cop i volta, al límit del que està acostumat. Al marge del que sap. Al punt just abans de creuar una frontera. Una mica perdut. Potser només estava agafant aire. 

Fred, calor, dolor

“Ni fred ni calor ni dolor”. O un fred que et glaça els peus i et talla la pell. Una calor que et recorda a la xafogor dels agostos prop del mar. I un dolor que pot ser tan necessari com el dormir després de l’insomni. I somniar. Mal somniar. Que ella et mirava i et cridava. Plena de ràbia continguda. I se’t clava a dins al llarg de tot el dia. Tot el somni. Imatge per imatge, paraula per paraula. I saps que, a tu també, se t’han quedat moltes promeses per complir. I que t’aniran calant, com el fred, la calor i el dolor, que no canviaries per res. Que ets això, també, les mil vides que un dia vas projectar i que després no han sigut. Les altres. Les que queden allà; recordades, estimades, com la que has decidit viure. La que no has deixat arraconada. La que és i t’agrada que sigui. Malgrat el fred, la calor i el dolor.

Del seu Déu

In the child's mind a breach now appeared: between what she believed she knew of herself, essentially, and her essence as others seemed to understand it.

NW, Zadie Smith

Parlava d’essència 

com qui parla d’un déu. 

Del seu Déu.

Irreductible i insubstituïble. 

Irremeiable.

Omnipresent i invisible.

Tortuós. Dubtós. 

Immortal.

És hivern

Sona la quarta estació. I et vibra igual que aquella primera vegada que la vas escoltar en plena primavera. Ja és típic que plorin els violins. Però no les parets, el sostre i la llum que no para de fondre’s. Tornen també, malgrat tot, les tulipes; per eixugar el diluvi i dir-te a cau d’orella que potser en acabat aprendràs a perdre’t sense pànic, a trobar el camí del circ, a creure que arribareu a lloc encara que res no faci pensar que sigui possible. I preveus un hivern de viatges, de fer maletes i trepitjar altres terres. Que aquí fa massa vent, de vegades, i tens por de no saber-li calmar el son quan l’aire s’estimbi contra els arbres. Ja fa temps que vas aprendre a dormir millor amb el soroll del carrer i sense persianes. Així la nit esdevé matí en qüestió d’hores. Malgrat l’insomni. Malgrat la poesia que crida nit a cada vers. És hivern. Però et cuida; sense massa fred ni massa pluja. Que et veu fràgil i et resguarda amb tendresa.

Winter 3 (Four Seasons Recomposed) - Max Richter

Tot el que queda

Queda poc per fer aquest any. Potser encara resta algun llibre per llegir o esperar que el pare posi música clàssica al matí de Nadal. Potser et queda ser feliç mentre us retrobeu amb unes cerveses i una camamilla després d’unes setmanes de silenci. Que us poseu a riure sense saber per què, tot i que fa poc t’hagi dit que no és gaire divertida. T’agrada que li hagi tornat el somriure. Toca plegar la roba estesa i tens ganes d’embolicar regals. D’embolicar paraules. Queda un cafè amb llet al Passeig de Sant Joan tot i que la panxa et digui prou. Que s’obren portes mentre d’altres queden ajustades. I se’t remou el cos quan la música sona i sona i sona. Que la nit és teva i fosca. Plena d’aire per respirar. I tu, tranquil•la, que saps que queda poc per fer aquest any. Potser beure't una altra mirada. Agafar una mà. O escriure més paraules. 

L'última pàgina

el otoño se convirtió en invierno tan rápido que pensé que me había perdido algunos días.

Del color de la leche, Nell Leyshon

Ja puc escriure't. Ara que s'acaba la tardor tan ràpid que porto setmanes pensant que és hivern. Que quasi no hi hagut colors. Que els arbres estan nus i encara duc la calor d'octubre sobre a la pell. Puc llegir-te. Mentre em parles des de l'altra banda de la taula i el temps passa prou lent com per resseguir-te cada paraula. Una, dues i tres vegades. Tantes com vulgui. Al ritme que vulgui. Torno a aprendre't, lletra a lletra. A. Be. Ce. Erra. Essa. Te. I et construeixo en versos breus per saber-te de memòria, per no oblidar-me ni dels teus espais en blanc. En negre. En silenci. Els que només recites tu per tu. I et giro full rere full el poema inacabat, sense conèixer el número de l'última pàgina.

La revolució

Una hora en la foscor. Dues hores en la foscor. Tres hores en la foscor. Una mica de llum verda, vermella, violeta. Les pupil•les dilatades i acostumades a la negror. I la música, la música, la música. El sexe a la pantalla. El sexe a l’escenari. El sexe al terra. I el gust amarg de la cervesa. Una altra i una altra. La música i un globus que se t’escapa de les mans. La música i uns llavis verges. Un altre globus que se’n va. I la música que es queda. Els ulls que no entens. Els ulls que t'acompanyen. Els ulls que no havies vist encara. La foscor, també. I la falsa audàcia de sentir-te forta. Inqüestionable. Irreductible. Irreemplaçable. Espantós. Amarg. Com la cervesa. I el fred de després. Les mans gelades. Els peus gelats. La llengua a punt d'esquinçar-se. I la manta de diumenge que no arriba a tapar-te. Una hora en la foscor. Dues hores en la foscor. Tres hores en la foscor. I quatre. I cinc.