Per la finestra entra l’olor a mar d’estiu, i les seves gotes refresquen un cos a punt de desfer-se. La ment se’n va...
...i torna, però per poc, ja que parteix de nou al cap d’uns instants. Es refugia en l’ombra del temps que no córrer, que resta tranquil desitjant que mai més ningú li doni presses.
I, mentrestant, les onades d’aquell mar d’estiu es perden de plaer amb aquells cossos nus que desitgen enfonsar-se sota la seva frescor. – Quin gust, quin desitjar més innocent, quina passió per estar allà.
Torna a entrar...aquella olor a mar d’estiu, tardor, hivern, i primavera...
Text extret de la introducció del llibre Llir entre cards d'Ausiàs March, escrita per Francesc Guerrero i Borrull:
(Dins de l'apartat: L'amor, gaudi o malaltia)
Per la comunitat científica, l'amor és una malaltia del cervell i el seu interès rau en els símptomes que presenta i en el seu guariment. A partir de les traduccions de l'àrab i al llatí dels tractats mèdics d'Avicenna i dels textos científics d'Aristòtil, la preocupació se centra en les activitats mentals dins el cervell afectat de la malaltia d'amor. L'explicació era la següent: les impressions dels sentits són rebudes en un lòbul del cervell pel sensus comunus (el sentit comú), on són codificades. Després passen a un altre lòbul, la imaginatio o fantasia, on són emmagatzemades per poder-les tornar a processar a un tercer lòbul, la virtus imaginativa (la virtut imaginativa), on es recorda el que s'ha vist o sentit i es va combinant amb les altres percepcions que li van arribant contínuament. La virtus estimativa o cognitiva (la virtut de conèixer, o coneixement) judica les sensacions necessàries (i que passaran a formar part de la memòria) de les que no ho són (les que s'obliden). Quan s'està enamorat, la imaginatio només processa la imatge de la persona estimada, fent que la virtus imaginativa combini el mateix tipus d'imatge i que, per tant, la virtus cognitiva es corrompi perquè no pot judicar (ja que no pot destriar les diferents sensacions perquè totes són iguals). Això provoca, segons els científics de l'època, que el cervell s'inflami, que la pell perdi color, i que els ulls s'enfonsin. Breu: la malaltia de l'amor!
Curiosa manera d'entendre l'amor, racionalitzant-lo com la ciència més pura, descrivint-lo de la mateixa manera que es faria amb la malaltia més coneguda.
Desafiem
el temps
la lògica,
el món
Pensem
en eternitats
impossibles,
reals
Estimem
les paraules
que surten de tu
de mi
de les preguntes
que responem amb la imaginació
i el voler.
Tot i el meu amor pel futbol, sempre m’he quedat perplexa, i no en el bon sentit, al pensar que tants diners es mouen per un simple esport. Quan ahir es va anunciar el fitxatge més car de tota la història, la pregunta de “¿com pot ser…?” se’m va fer encara més gran. 96 milions d’euros, quasi res per algú que pot viure, i reviure, del que més li agrada, que ha estat anomenat millor jugador del món i que tot i haver de ‘suportar’ el pes de la fama i de la pressió esportiva, no em fa cap pena. 96 milions d’euros, la xifra sembla una broma de mal gust. Sent culé, ni que deixi a part el fet que és un fitxatge del Florentino Pérez, i que és Cristiano Ronaldo, ho trobo igualment una bestiesa, és quelcom que encara fa més criticable el món del futbol. Per sort, alguns han pronunciat la seva negativa enfront d’aquest fet. Alguns fins i tot demanen que s’investigui a fons la qüestió “d’on han sortit aquests diners?” En canvi, també m’he trobat amb gent que defensa un traspàs de diners tan gran, amb l’argument de que el futbol és un dels gran entreteniments de la societat, i que per tant s’ha de pagar car per poder veure jugar als millors del món, comparant-ho amb els gran cantants. Però la per la xifra, ho trobo incomparable. El president de la FIFA tampoc ha trigat en pronunciar-se a favor del traspàs, dient que això demostrava que el mon del futbol està sa. Però la gran pregunta és: què importa que el món del futbol estigui sa? Si la resta del món està en crisis? I també cal plantejar-se que si mou tants diners, i si ningú mai ha fet res per parar-ho, és que deu tenir repercussions positives que van més enllà del món futbolístic d’entreteniment, i aleshores caldria treure-li la banalitat que moltes vegades se li intenta aplicar.
Me gustas cuando callas porque estás como ausente, y me oyes desde lejos, y mi voz no te toca. Parece que los ojos se te hubieran volado y parece que un beso te cerrara la boca.
Como todas las cosas están llenas de mi alma emerges de las cosas, llena del alma mía. Mariposa de sueño, te pareces a mi alma, y te pareces a la palabra melancolía. Me gustas cuando callas y estás como distante. Y estás como quejándote, mariposa en arrullo. Y me oyes desde lejos, y mi voz no te alcanza: Déjame que me calle con el silencio tuyo.
Déjame que te hable también con tu silencio claro como una lámpara, simple como un anillo. Eres como la noche, callada y constelada. Tu silencio es de estrella, tan lejano y sencillo.
Me gustas cuando callas porque estás como ausente. Distante y dolorosa como si hubieras muerto. Una palabra entonces, una sonrisa bastan. Y estoy alegre, alegre de que no sea cierto. Me gustas cuando callas - Pablo Neruda
A veces te hundes, caes
en tu agujero de silencio,
en tu abismo de cólera orgullosa,
y apenas puedes
volver, aún con jirones
de lo que hallaste
en la profundidad de tu existencia.
Amor mío, qué encuentras
en tu pozo cerrado?
Algas, ciénagas, rocas?
Qué ves con ojos ciegos,
rencorosa y herida?
Mi vida, no hallarás
en el pozo en que caes
lo que yo guardo para ti en la altura:
un ramo de jazmines con rocío,
un beso más profundo que tu abismo.
No me temas, no caigas
en tu rencor de nuevo.
Sacude la palabra mía que vino a herirte
y déjala que vuele por la ventana abierta.
Ella volverá a herirme
sin que tú la dirijas
puesto que fue cargada con un instante duro
y ese instante será desarmado en mi pecho.
Sonríeme radiosa
si mi boca te hiere.
No soy un pastor dulce
como en los cuentos de hadas,
sino un buen leñador que comparte contigo
tierra, viento y espinas de los montes.
Ámame tú, sonríeme,
ayúdame a ser bueno.
No te hieras en mí, que será inútil,
no me hieras a mi porque te hieres.
"Personalmente, no he estado en Japón ni conozco su lengua. Tampoco soy un experto en la historia y el desarrollo del haiku. Sí tengo bien leídos y disfrutados, en buenas traducciones, numerosos haikus en la pauta clásica, que es la que siempre me ha cautivado. Está de más decir que no me considero un haijin (así se denomina en japonés al que escribe haikus) rioplatense. Simplemente, el haiku clásico, como forma lítica, se me figuró siempre un desafío. Con solo 17 sílabas y con una distribución invariable (5-7-5) el haiku es en sí mismo una unidad, un poema mínimo y no obstante completo. De ahí su visión instantánea, su condición de chispazo, a veces su toque de humor o de ironía. Encerrar en 17 sílabas una sensación, una duda, una opinión, un sentimiento, un paisaje y hasta una breve anécdota empezó siendo un juego. Ahora, con el perdón de Bashoo, Buson, Issa y Shiki, ya considero el haiku como un envase propio, aunque mi contenido sea inocultablemente latinoamericano."
M. Benedetti
Nuevo rincón de haikus
a los que buscan aunque no encuentren
a los que avanzan aunque se pierdan
a los que viven aunque se mueran
11
lo más amargo
de lo triste es el fin
de la alegría
22
debo aprender
a defenderme pero
también de mí
27
mis viejas huellas
las del suelo y del alma
siguen conmigo
37
en los insomnios
dialogo con los techos
y me convencen
44
cada crepúsculo
es tan sólo un ensayo
del sueño eterno
49
prohibir un libro
es la forma más facil
de promoverlo
62
en tiempos duros
no hay refugio más sano
que la tristeza
77
guerra más guerra
así transcurre el mundo
¿y la paz cuándo?
100
yo por si acaso
cuando hay lluvia de estrellas
abro el paraguas
112
estos poemas
¿serán malos o buenos?
pero son míos
116
poquito a poco
las gotas van creando
sus aguaceros
119
es casi ley
los amores eternos
son los más breves
162
no se conocen
cópulas del cigarro
con la cigarra
166
lloro de risa
a veces pero nunca
río de llanto
194
no te me duermas
la noche es un silencio
lleno de estrellas
242
cualquier filósofo
se aburre porque toma
la vida en serio
Petita selecció d'un gènere poètic minoritari, d'aquests "chispazos" literaris, que mostren la genial sensibilitat i lucidesa d'un home que ha deixat, per sempre més, una gran petjada humana en la literatura.
Es tracta d’històries, que t’explico i que m’expliques, sobre cels de foc i oceans de pluja, de princeses que van saltant per les estrelles quan nosaltres estem dormint. Van agafades de la mà i, tot i que es deixen anar, mai es separen. A vegades, si el somni és tranquil, les pots arribar a sentir. Parlen i riuen com si l’univers sencer fos seu, a vegades m’he arribat a pensar que realment ho és. Molts es desperten, segurs d’haver-les sentit però, un cop oberts els ulls, elles ja han saltat a l’estrella més pròxima, massa llunyana pels nostres sentits. Si t’explico la història potser t’adormiràs escoltant-la, potser els teus ulls s’aniran tancant involuntàriament fins que ja res els pugui tornar a obrir. Potser d’aquesta manera les somniaràs; i sentiràs com els seus ulls d’àngel refresquen la pell calorosa i tapen la nit més fred. Elles es resistiran a la son i seguiran conquistant cada racó de l’espai. I quan tothom dormi, quan no quedi una ànima desperta, es banyaran en els oceans de foc i tornaran cap els cels de pluja.
