Amb gust a xocolata

Et respiro entre fum de xocolata. De cop m’agrada; amb llet, blanca, i amb una mica de verd de primavera. He obert les finestres, per inundar la casa d’aquest aire de finals de març. S’acaba el mes de les intensitats, i comença l’abril cantaire. Diuen que a l’abril els sentits es disparen, que els esternuts es converteixen en delafés i que els rínxols canvien cada segon. La preciositat rep una nova definició i els petons dibuixen una esquena nua. Si pot ser farem art; amb les veus, amb les mans i amb el marró dels ulls. Qui sap si plourà o farà sol, qui sap si ens veurà algú allà, entre el so d’una guitarra nova i una mica granate. Que bé. Que entri el vent. Que em toqui. Que no pari. Ara, ara mateix.

Vs. las trompetas de la muerte

Que han tornat...amb castanyes i tardors, mandarines i colors. I amb ells torna la primavera, dolça i verda primavera. El ball, el ritme, els somriures, la complicitat, les paraules senzilles i, com no, l’amor...amb ells sempre torna l’Amor.

Avui us diré:

La primavera ha llegado a la ciudad i no sabes lo bien que me sienta papá...ah ah ah ah...

Sí, sí...aquesta vegada “papá”.

(sense Facto) Delafé y las Flores Azules...

El jardí perfumat

Era al mig d’un bosc. La natura era pacífica. Feia les meves primeres passes de dona lliure. La llibertat era una cosa tan senzilla com caminar un matí i alliberar-se dels lligams sense fer-se preguntes. La llibertat era aquella solitud benaurada en la qual el meu cos es lliurava al vent, a la llum, al sol. Em vaig treure les babutzes. Els meus peus fràgils trepitjaven les pedres esmolades. No sentia el dolor. En arribar a una clariana vaig seure damunt un tou de terra humida. Una frescor pujava dins meu com un plaer. Vaig rodolar entre les fulles. Un vertigen lleuger em va passar pel cap. Em vaig alçar i vaig córrer cap a l’estany. Jo no ho sabia que més enllà del bosc hi havia un estany i una font. Però el meu cos acollia instints nous, reflexos que la natura insuflava. El meu cos havia de menester l’aigua. M’hi vaig precipitar, em vaig treure la gandula i em vaig capbussar a l’estany. No havia après mai a nedar. Va anar de poc que no m’ofegués. Agafant-me a una branca vaig arribar a la font. Allà vaig seure, d’esquena al doll potent de l’aigua fresca i pura. Somiava. Era feliç, boja, nova, disponible, era la vida, el plaer, el desig, era el vent a l’aigua, era l’aigua a la terra, l’aigua purificada, la terra ennoblida per la font. El meu cos tremolava de joia. El cor em bategava molt fort. Respirava amb irregularitat. Mai no havia tingut tantes sensacions. El meu cos, que era una imatge plana, buida, devastada, ocupada per l’aparença i la mentida, retrobava la vida. Era viva. Vaig cridar amb totes les meves forces i sense adonar-me’n, vaig xisclar: Sóc viva... Viva...! La meva ànima ha tornat. Crida a l'interior de la meva caixa toràcica. Sóc viva... viva!...

La nit sagrada, Tahar Ben Jelloun

Senyals de Lexington

Ja fa anys

"Va arribar a un punt on el risc de quedar-se tancat era més dolorós que el risc d’obrir-se..."

Has volgut ser una cançó...

Potser sense saber-ho,

en algun moment,

fins i tot has cregut en l'Amor...



La forma d'un sentit - Mishima

Benvolgut Sr. Orgull,

Res mai m'impedirà dir un "perdó" necessari...

La Dicha

Llovió a baldes, después del mediodía. Estuvimos veinte minutos en una esquina, esperando que llegara la calma, mirando desalentadamente a la gente que corría. Pero nos estábamos enfriando sin remedio y yo empecé a estornudar con una regularidad amenazadora. Conseguir un taxi era una especie de imposible. Estábamos a dos cuadras del apartamento y decidimos ir a pie. En realidad, corrimos también nosotros como enloquecidos y llegamos al apartamento en tres empapados minutos. Quedé por un rato con una gran fatiga, echado como una cosa inútil sobre la cama. Antes tuve fuerzas, sin embargo, para buscar una frazada y envolverla a ella. Se había quitado el saco, que chorreaba, y tambíen la pollera, que quedó hecha una lástima. De poco me fui calmando y a la media hora ya había entrado en calor. Fui a la cocina, encendí el primus, puse agua a calentar. Desde el dormitorio, ella me llamó. Se había levantado, así, envuelta en la frazada, y estaba junto a la ventana mirando llover. Me acerqué, yo también miré cómo llovía, no dijimos nada por un rato. De pronto tuve conciencia de que ese momento, de que esa rebanada de cotidianidad, era el grado máximo de bienester, era la Dicha. Nunca había sido tan plenamente feliz como en ese momento, pero tenía la hiriente sensación de que nunca más volvería a serlo, por lo menos en ese grado, con esa intensidad. La cumbre es así, claro que es así. Además estoy seguro de que la cumbre es sólo un segundo, un breve segundo, un destello instantáneo, y no hay derecho a prórrogas. Allá abajo un perro trotaba sin prisa y con bozal, resignado a lo irremediable. De pronto se detuvo y obedeciendo a una rara inspiración levantó una pata, después siguió su trote tan sereno. Realmente, parecía que se había detenido a cerciorarse de que seguía lloviendo. Nos miramos a un tiempo y soltamos la risa. Me figuré que el hechizo se había roto, que la famosa cumbre había pasado...Pero ella estaba conmigo, podía sentirla, palparla, besarla.

La Tregua, Mario Benedetti

L'última tardor

Això va d’hores a la cuina fent pastissos de formatge, de vidres congelats per un fred irreconeixible i de la possibilitat d’una neu caient a la ciutat. Tracta sobre abraçades impetuosos i el descans després d’exàmens humanistes. Avui la meva habitació segueix granate, i els meus llavis temen la pluja que amenaça el dia de demà, ja estan prou tallats. Potser trobaré la recepta perfecta, si és que no l’he trobat ja. Aquest any els dies de Nadal es redueixen a cinc, i l'hivern que avui es pronuncia es diluirà en un estiu de trenta graus. Encara no han caigut totes les fulles, però és que a Barcelona no acaben de caure mai del tot, què bé. Potser en ple més de gener cauran més fulles, potser no cal que aquesta tardor s’acabi, potser la tardor crea hegemonia damunt les altres estacions. Potser no. Espero que no. Només vull una fulla caient, o dos, o tres. Millor tres, no? Quin fred que fa, quin adéu més dolç...sí, sí...un adéu...