Lleugeresa

No m’angoixa que la lluna faci el que li dóna la gana. Si un dia vol aparèixer a les tres del migdia i un altre a les set de la tarda és ben lliure de fer-ho. Si se’n vol anar al cap de cinc hores o al cap de set, que ho faci. Nosaltres ja la trobarem, sempre l’acabem trobant. I si les nits ens deixen sense son no ens queixarem. Buscarem escenaris de nit on es pugui fer de dia i mai deixarem que la llum ens interrompi les paraules. Vinc d’un mar d’uns verds i uns blaus dels més clars que he vist mai. Encara duc la sal a la pell i la sorra entre els cabells. Vinc de mi. Sonen notes musicals i veig somriures. Sento desig de mar i de mirada i d’esclats de riure. Que no s’ho creuen. Que jo tampoc. Però tampoc pensava que la pinassa de tres branques fos tan difícil de trobar...i mira. Que camino sobre l’aigua i no m’enfonso. S’acaba l’agost de tots els colors amb un silenci lleuger.

Tots els colors - Maria Coma

Parpelles

Eyelids would have been fastened down by rain.

Jacob's Room, Virginia Woolf

[Harcourt, 2008]

Regalimar

L'estiu regalima
                 
                        gotes d'aigua
                                 
                                             préssec

                                                            síndria
                                                   
                                                                       i gelat de xocolata.

Mai, sempre, tot, res

Que mai et deixa. 

Que sempre dóna. 

Que tot torna. 

Que res s'acaba.

Lluna

Descripcions:

- La puta merda d'escletxa al cel.

          A.

- Per sobre dels pins la lluna difumina Llafranc amb un taronja hipnotitzador...

          E.

- Sembla un bri de mandarina.

          I.

De lesions

Fa massa calor quan només estant estirada a la platja sues com si haguessis jugat deu partits de vòlei seguits. I jo avui m’he perforat el dit gran del peu esquerra –precisament jugant a vòlei− i ningú es creia que m’hagués lesionat de debò. Jo allà, arrebosant-me en la sorra, amb sang sortint a raig, esquitxant a tothom, però res: “és una rascadeta” em deien. Però jo dic que no, que me l’hauran d’emputar i aleshores ja deixaran de riure i es sentiran culpables per haver-me fet seguir jugant els punts que quedaven d’un partit que, total, hem acabat perdent. Però, de fet, ara que hi penso,  ja no em fa mal, no pica. Potser se m’ha curat miraculosament. Qui sap.

Capvespre

Les mans escriuen poesia mar endins.

Jo m'oblido

Ara el vent bufa suau i aparta la xafogor dels últims dies. Fa calor i avui he enyorat despertar-me davant d’aquella finestra que t’apropa el mar durant la nit compartida. Aquí arriben poques coses; el sol d’agost, les onades del mar, paraules damunt pàgines i a vegades música a través del vent. També arriben els gols del Barça i la suor del volei. Hi ha una tranquil·litat que la pell va absorbint a poc a poc. A vegades el meu cap se’n va a l’abjecció del Raval o al Gordon o a la Rita. I dins meu, en algun racó, hi ha algú que va fent el compte enrere. Jo el faig callar amb una bona capbussada i llavors s’oblida que els dies tenen vint-i-quatre hores i que realment van passant. Jo m’oblido i visc en la infinitud del mar.

Riuada

Fa massa temps que no ploro,
que no m'escolto el cor
obert les vint-i-quatre hores,
cor malparit.

Sóc un pantà,
obriré les comportes
i que la vida sigui riu,
o riuada.

Drenatge - Martí Noy i Freixa