I estic aquí. Les
parets són altes i segures, càlides i protectores. Entra llum per dalt. Apujo la
mirada i veig la llum blanca d’un sol encegador que encara no em toca la pell; puc
veure-hi. Només he d’aclucar una mica els ulls per protegir-me. I giro cada cantonada
a poc a poc, amb una muralla de por que la il·lusió mica en mica va
enderrocant. No hi ha ningú, només la sensació d’una mirada de reüll que em fa
avançar. No busco la sortida, no busco el centre. No busco. M’hi trobo. I em deixo perdre.
5 comentaris:
Descripció bonica, impressionant, del misteri, i de l’actitud de deixar-se acaronar pel confort del resol...
Descripció bonica, impressionant, del misteri, i de l’actitud de deixar-se acaronar pel confort del resol...
-Lo creerás, Ariadna? -dijo Teseo-. El minotauro apenas se defendió. (La casa de Asterión, Borges)
Al meu laberint tampoc hi ha ningú,només la sensació de poder compartir eternament,perdent-me sempre sense cansar-me mai,buscant,trobant,sentint..
sona bé...
Publica un comentari a l'entrada