Fi: March 28th (1941)

Et vas omplir de pedres les butxaques. Per poder-te quedar en les profunditats, i ja no pujar mai més a la superfície. Per no poder tornar. Per no haver de tornar i viure entre realitat i ficció, exterior i interior, dolor i felicitat; tot en un sol món. En uns segons tot es va desplomar: la inseguretat, la descripció, la tortura i la necessitat creativa. De manera inconscient i amb cautela vas anar forjant una consciència segura i arrelada. I amb la ploma teixies un món amb ànima, que respirava l’aire que tu mateixa havies inspirat al llarg dels dies més quotidians i els dies plens de guerra. Quina guerra, la teva. I la de tots. Però vas aconseguir entendre i construir i explicar i, sobretot, expressar. I vas escollir l’aigua, vas escollir tancar els ulls. I encara ara segueixes fluint. 

You filled your pockets with stones. To be able to stay in the depths and never come back up to the surface. To not be able to return. To not have to return and live between reality and fiction, exterior and interior, pain and happiness; all in one world. In a few seconds everything collapsed; the insecurity, the description, the creative torture and necessity. In an unconscious way and with caution you forged a rooted and secure consciousness. And with your pen you wove a world with a soul, which breathed the air that you yourself had inspired during the most normal of days and the days filled with war. What a war, your own. And all of ours. But you were able to understand and construct and explain and, above all, express. And you chose water, you chose to close your eyes. And still now you keep on flowing.