L'última tardor

Això va d’hores a la cuina fent pastissos de formatge, de vidres congelats per un fred irreconeixible i de la possibilitat d’una neu caient a la ciutat. Tracta sobre abraçades impetuosos i el descans després d’exàmens humanistes. Avui la meva habitació segueix granate, i els meus llavis temen la pluja que amenaça el dia de demà, ja estan prou tallats. Potser trobaré la recepta perfecta, si és que no l’he trobat ja. Aquest any els dies de Nadal es redueixen a cinc, i l'hivern que avui es pronuncia es diluirà en un estiu de trenta graus. Encara no han caigut totes les fulles, però és que a Barcelona no acaben de caure mai del tot, què bé. Potser en ple més de gener cauran més fulles, potser no cal que aquesta tardor s’acabi, potser la tardor crea hegemonia damunt les altres estacions. Potser no. Espero que no. Només vull una fulla caient, o dos, o tres. Millor tres, no? Quin fred que fa, quin adéu més dolç...sí, sí...un adéu...

El Tot

Avui més jo.
més jo en tu
més tu en mi
Avui més tu.

Avui i avui.
jo i avui
avui i tu
Avui i avui.

Que sí.
a mi
a tu
Que sí.

Tot i res.
jo i jo
tu i tu
Tot i res.

Tot i tot.
tu i jo

Camí i vida a Virreina

“Tothom fa variar el camí de la teva vida, posa una espelma en el meu."

Al principi només hi havia unes deu espelmes fent camí, i la grandesa de la Plaça Virreina el feia semblar ínfim. La gent passava, es llegia el petit text, i la majoria no en feia cas. A base d’explicacions les deu es van convertir en vint, i de les vint es van convertir en un nombre incomptable. La gent les posava allà on volia: alguns seguien el caminet cap a la dreta, altres cap a l’esquerra, potser més separats o més a prop. Fins i tot hi havia aquells que col·locaven les seves espelmes a un metre o més del camí original, cosa que va acabar creant bifurcacions i irregularitats...i és que si no és això, què és la vida?

Una corda de foc recorria el centre de la plaça, captant els ulls de les persones que no s’esperaven trobar aquest petit espectacle urbà en el que podrien participar. Una manada de gent s’havia agrupat al voltant del camí, mirant com anava creixent més i més, amb la il·lusió dels participants

Segurament moltes persones de Barcelona no van saber mai que s’havia fet, però per altres, trobar-se amb aquest camí, potser va ser la llum del seu divendres a la tarda. Jo al cap d’una estona vaig haver de marxar, i quan vaig tornar a passar per la plaça, tot s’havia acabat. Però a la font hi havien posat algunes espelmes encara vives, deixant la firma de l’espectacle que havia viscut aquell petit racó de la gran ciutat.

Molt gran Lali.

?¿

Quan pararan de caure els mites?

Dies d'Amsterdam

Núvols que es barregen amb aire fred d'olor a pluja glaçada

i

un sol que desapareix en qüestió de poques hores.


La seva tardor s'ha convertit en hivern.

Valors esportius

Quina vergonya.

Colors de Vida

La llum blanca d'un Passeig de Gràcia recent despertat ens va fer camí cap els colors d'un conte de tardor.

"En plena nit d'un dia de ple hivern de l'any 1650..."

Els misteris que envolten els ossos del gran pensador fa que Russell Shorto pugui explicar 350 anys d'història real a partir d'una sub-història que sembla fictícia. Perquè la història dels ossos de Descartes podria perfectament haver sortit d'una novel.la d'un autor molt imaginatiu, potser massa i tot. La grandesa de tot això és que no és una ficció creada, el que han passat aquests ossos és tan real, que fascina. Agafant el que es podria anomenar una "anècdota", l'autor ens crea un fil conductor que uneix el debat entre fe i raó des de la mort de Descartes, l'any 1650 a Estocolm, fins avui dia, arreu del món.

En aquestes pàgines he assumit la tesi de Jonathan Israel que assegura que, quan la modernitat va arribar a la maduresa, es va produir una triple divisió del món. En un costat, hi havia un bàndol teològic que es va mantenir fidel a la visió del món basada en la tradició religiosa; A l'altre, el bàndol de la que, amb l'adveniment de la va voler enderrocar l'antic ordre, els centres de poder del qual eren l'Església i la monarquia, i substituir-lo per una societat regida per la democràcia i la ciència; i, finalment, el bàndol de la Il.lustració moderada que, subdividit en nombroses faccions, va prendre bàsicament una posició intermèdia que defensava que la perspectiva científica i la religiosa no eren realment irreconciliables i que calia trobar una solució per als conflictes entre totes dues. Totes tres faccions existeixen encara avui dia.

Tu de quina ets?

Els ossos de Descartes, Rusell Shorto (Ed. La Campana)

Cançó de 2

Deep Blue Room

These four walls surround us,
but we have never felt so free,
hold on to me
while I tell you a story about love.

You close your eyes to imagine
the places we will go some day,
my voice gets farther,
so start dreaming your night away.

Whisper my name in the darkness,
hold me until I lose my breath,
call me in dreams while I'm sleeping,
I'll open my eyes just to see you smile.

Lets wake up in the horizon,
blow away the fearful waves,
touch the sky above us,
fly away with gentle wind.

Light begins to shine on us,
as your breath reaches my lips,
I feel the touch of your cool skin,
and I see your eyes still closed.

Your breath...
Your skin...
Your eyes...

Whisper my name in the darkness,
hold me until I lose my breath,
call me in dreams while I'm sleeping,
I'll open my eyes just to see you smile...

...smile...

"Històries en clau de sol"

M'agrada poder presentar en aquest petit espai cibernàutic, un altre petit espai cibernàutic dedicat a la música:

http://www.myspace.com/historiesenclaudesol


Benvingut sigui...



...i molta sort!

Culte a les castanyes

Avui caminava per una zona normal i corrent de Barcelona a les 8 de la tarda i ja era tot fosc. Jo estava distreta amb les meves cabòries diverses, quan de cop i volta m'he topat amb un cartell davant dels nassos que posava: "castanyes i moniatos", i al voltant hi havia dibuixades moltes fulles de tardor. Tota emocionada he mirat pels meus voltants per veure on estava la parada que s'anunciava, i al veure-la m'he adonat de que sí, ja sabia que hi havia una parada de castanyes allà. De fet, ja hi havia comprat moltes vegades. Però el millor de la qüestió ha vingut una dècima de segon més tard (i és que tot això ha passat molt ràpid!) quan per un instant he sentit aquella olor de castanyes fent-se sobre el foc. I és que aquesta olor fa que sigui més fàcil acomiadar-se de l'estiu, de les vacances, del sol fins les 9 de la nit.

Que vingui el fred, que vingui la foscor, que vingui tota la feina...que no passa res, que tindrem les castanyes per fer-nos una mica més feliços!

Marbre

A vegades em quedo sense poder respirar aquell aire que fa poc m'havia omplert de vida. I quan em passa, apareix una suor incòmoda sobre la meva pell, i el cor, tot i bategar ràpid, es troba parat. No sé ni perquè, ni per qui. Però sé que surto, amb les paraules, amb les llàgrimes, amb el jo que sempre aconsegueixo fer aparèixer. I noto aquelles mans que tan sols em toquen la superfície del cos però arriben a les profunditats més doloroses, i les cura. I aquells ulls marrons plens de tu, de mi, de tot, plens d'aquella llum que sempre em fa sortir. Torno a respirar, però aquesta vegada l'aire té gust a uns llavis carnosos que em fan trobar de nou. I de sobte soc matèria prima, i respiro més que mai.

22 de setembre.

I de nou ha sonat el despertador. No feia massa que l'havia sentit per última vegada, ja que a l'estiu, per molt que no ho sembli, també existeix el temps i els horaris i les obligacions...a vegades. Però avui ha sonat diferent, i la son era més aclaparadora que en qualsevol dia dels passats mesos, i l'aigua de la dutxa estava més freda tot i que estava a la temperatura de sempre. Per la finestra, veia un cel matiner i, al sortir al carrer, es notava en l'aire que avui era un dia poc comú. Caminava, fent el camí de sempre, encenent el cigarro al mateix lloc, escoltant Facto, per començar bé, molt bé. Els peus se m'han mullat, perquè aquella gespa sempre està mullada, no sé perquè, però sempre ho està. I tornem i escoltem i aprenem i critiquem i xerrem i ens mirem...i jo que ho havia oblidat, se m'havia anat del cap, sort que ella m'ho ha dit, que avui no només és un dia diferent per les raons òbvies, sinó perquè avui comença, SÍ SÍ!, comença...no el curs, ni la rutina...no...avui comença la tardor.

Werther, sense judicis.

Fragment del treball: El suïcidi de Werther

El suïcidi és realment el més important de Les penes del jove Werther? Si tenim present que ja des del principi de l’obra se’ns mostren molts indicis del final, arribem a la conclusió que no, el suïcidi segurament no era el tema més important per Goethe. Però sense dubte, és la conseqüència natural del personatge que ha creat, és a dir, que Werther, amb el seu esperit romàntic, és incapaç de tenir un final feliç; els seus ideals, la seva personalitat i la seva persona al complet no li permeten cap altre final que no sigui el que Goethe li escriu. El suïcidi és la conseqüència natural de la vida que ha decidit portar el jove. Goethe decideix portar el seu personatge a l’extrem, arribant al punt que es mata per l’Amor, amb majúscula, per què és l’essència de la vida de Werther.

El títol, Les penes del jove Werther, sembla errat. El jove està tan capficat amb que el seu amor no és correspost, que és incapaç de veure la vitalitat que desprèn, el pur sentiment que desborda. És incapaç de ser feliç per poder estar sentint tot el que ell sent. Precisament per això, tota la felicitat es converteix en pena, i ja no és capaç de veure res amb optimisme. El suïcidi fa feliç a Werther, com bé hem vist anteriorment, ell sent que la seva mort l’unirà amb la Lotte durant tota l’eternitat, i tal com ens demana el narrador al principi de l’obra: “Al seu esperit i al seu caràcter no li negueu la vostra admiració ni el vostre amor; ni al seu destí, les vostres llàgrimes”, per tant, deixem que Werther es tregui la vida, deixem que es mori estimant i acomiadant-se del seu gran Amor. Perquè acceptant-ho o no, si llegim i coneixem a Werther, la seva vida només podia tenir aquest final; una mort per amor.

Y sí...seguiremos

Banda sonora d'un setembre que ens somriu i ens somriurà encara més...




Seguiremos - Macaco

"El finit és l'infinit, i l'infinit el finit. El present és eternitat."

Recomano llegir cada dia un conte zen. Alguns són breus, tan breus, que no saps ben bé el que volen explicar. Hi ha altres més llargs, potser fins i tot de tres pàgines, que tampoc aclareixen res ni donen solucions al conflicte que presenten, si és que s'hi troba algun conflicte. Alguns acaben d'una manera tan òbvia que mai l'haguessis endevinat, i altres simplement ni acaben...et deixen amb les ganes de saber més, de saber on volen arribar aquelles paraules que sense tenir sentit tenen tot el sentit del món.

El zen és una experiència íntima, que permet unir el visible i l'invisible, el relatiu i l'absolut, allò que passa i allò que resta. No és ni el bé ni el mal, ni el sí ni el no, ni la buidor ni la plenitud.

Els millors contes Zen, Henri Brunel

Barrejant records amb presents

Sweet Avenue - Jets to Brazil

Paraules d'estiu

Avui ha aparegut la lluna, feia dies que no la veia. Diuen que el 27 i 28 d’agost el planeta mart es veurà com veiem normalment la lluna plena, jo no m’ho crec, però inevitablement estic esperant a que arribi el dia per poder-ho comprovar. També fa temps que no plou, però la veritat és que no em molesta, perque no em sento inútil estirant-me damunt la sorra mentre el sol fa coses lletjes a la pell, almenys ara, durant dos setmanes…potser si m’hi passés mesos ja perdria la gràcia. No passa res, m’agrada passejar pel passeig quan jo no hi queda ningú, m’agrada sentir el mar tot i no veure’l, perque està massa fosc. Per desgràcia tinc una mica de mala consciència, quelcom anomenat setembre s’aproxima, però jo m’escapo d’ell. Ja li aniré fent cas, però a poc a poc. Fa temps ja que vaig tornar, no sabria dir quants dies fa...espera que compto...14, fa 14 dies que vaig tornar...sembla que faci més, o menys, no ho sé. Inconscientment em passo els dies viatjant per ciutats europees, sobretot Copenhaguen i Bruixes...sí, passejo pels seus carrerons, respiro els seus aires, sento les rialles, i em perdo en anècdotes que m’agrada, o més aviat m’encanta, recordar. Estic aquí, però sé que part de mi, una gran part de mi, encara ansia estar allà. Però l’aigua de mar ho cura tot, això diuen, i jo m’estic xupant d’aigua de mar. Em cura la nostàlgia, em cura la calor i, sobretot, em cura l’enyorança...d’allà, de vosaltres, de tu...

Breus, molt breus, fragments d'un viatge.

Florència 21.7.09 - 24.7.09

“Ciutat de Dante, Boccaccio i Petrarca, de Galileu Galilei i tots els grans...es respira Brunnelleschi, Michelangelo i Alberti...”





Munic 25.7.09 - 28.7.09

“Caminant pel costat del riu Isar la llum cada cop s’anava fent més bonica, i la calor disminuïa. I al costat del riu, un parc, que et feia sentir a quilòmetres lluny de la ciutat...”





Viena 28.7.09 - 1.8.09

“També és la ciutat de Freud, i on es situa la novel.la El día que Nietzsche lloró...sota l’ombra d’un arbre hem llegit un fragment de Cartes a un jove poeta, de Rilke...”

Shakespeare and Company Booksellers (Let yourself be found by a Book...)”





Berlín 1.8.09 - 5.8.09

"Ara plou, cosa que encara li dóna més encant al lloc i al moment. El cel és gris, i el contrast amb el gris fosc de Mies és espectacular."





Copenhaguen 5.8.09 - 7.8.09

“Si em trobessis al mig del camí et demanaria que caminessis al meu costat, per no parar, per seguir. I així doncs, passajeríem juntes sota cels infinits i sols ponents. Troba’m al mig del camí, perduda, difosa i en blanc i negre...
(...)
I de cop i volta...entenc l’infinit!"





Bruixes 8.8.09 - 10.8.09

“L’encant de Bruixes deixa sense paraules, per tant, em callo.”





Barcelona 11.8.09


"Perdura més enllà dels 22 dies..."

Un comiat.

Súnion! T'evocaré de lluny amb un crit d'alegria,
tu i el teu sol lleial, rei de la mar i del vent:
pel teu record, que em dreça, feliç de sal exaltada,
amb el teu marbre absolut, noble i antic jo com ell.
Temple mutilat, desdenyós de les altres columnes
que en el fons del teu salt, sota l'onada rient,
dormen l'eternitat! Tu vetlles, blanc a l'altura,
pel mariner, que per tu veu ben girat el seu rumb;
per l'embriac del teu nom, que a través de la nua garriga
ve a cercar-te, extrem com la certesa dels déus;
per l'exiliat que entre arbredes fosques t'albira
súbitament, oh precís, oh fantasmal! i coneix
per ta força la força que el salva als cops de fortuna,
ric del que ha donat, i en sa ruïna tan pur.

Carles Riba


L'horari està buit, i les aules també. Falten algunes rajoles, i en el passadís del silenci, de debò hi ha silenci...

No hi ha record més càlid,
més alegre,
més educatiu,
més crescut,
més admirat,
més enyorat,
més estimat...

Canvia de destí, però segueix el seu rumb...

'Volver', teatre i tu.

Yo adivino el parpadeo
de las luces que a lo lejos
van marcando mi retorno...

Volver - Carlos Gardel



Versió d'Andrés Calamaro

Avui el cel té un color verdós. Si tanques els ulls i calles el món sencer, pots sentir com el vent fa ballar notes d'un tango que revoluciona l'ànima, i es converteix en la banda sonora d'una etapa de canvis, de valentia i d'amor. I et sentiré cantar, com si estiguessis a un centímetre de mi, amb aquella veu que em permet somniar amb un món ple de gelats de 'pistatxo', fruits vermells, poesia xiuxiuejada i Amor, senzillament.

Tardes de mirar per la finestra

Per la finestra entra l’olor a mar d’estiu, i les seves gotes refresquen un cos a punt de desfer-se. La ment se’n va...
...i torna, però per poc, ja que parteix de nou al cap d’uns instants. Es refugia en l’ombra del temps que no córrer, que resta tranquil desitjant que mai més ningú li doni presses.
I, mentrestant, les onades d’aquell mar d’estiu es perden de plaer amb aquells cossos nus que desitgen enfonsar-se sota la seva frescor. – Quin gust, quin desitjar més innocent, quina passió per estar allà.
Torna a entrar...aquella olor a mar d’estiu, tardor, hivern, i primavera...

La malaltia de l'amor (?¿)

Text extret de la introducció del llibre Llir entre cards d'Ausiàs March, escrita per Francesc Guerrero i Borrull:

(Dins de l'apartat: L'amor, gaudi o malaltia)

Per la comunitat científica, l'amor és una malaltia del cervell i el seu interès rau en els símptomes que presenta i en el seu guariment. A partir de les traduccions de l'àrab i al llatí dels tractats mèdics d'Avicenna i dels textos científics d'Aristòtil, la preocupació se centra en les activitats mentals dins el cervell afectat de la malaltia d'amor. L'explicació era la següent: les impressions dels sentits són rebudes en un lòbul del cervell pel sensus comunus (el sentit comú), on són codificades. Després passen a un altre lòbul, la imaginatio o fantasia, on són emmagatzemades per poder-les tornar a processar a un tercer lòbul, la virtus imaginativa (la virtut imaginativa), on es recorda el que s'ha vist o sentit i es va combinant amb les altres percepcions que li van arribant contínuament. La virtus estimativa o cognitiva (la virtut de conèixer, o coneixement) judica les sensacions necessàries (i que passaran a formar part de la memòria) de les que no ho són (les que s'obliden). Quan s'està enamorat, la imaginatio només processa la imatge de la persona estimada, fent que la virtus imaginativa combini el mateix tipus d'imatge i que, per tant, la virtus cognitiva es corrompi perquè no pot judicar (ja que no pot destriar les diferents sensacions perquè totes són iguals). Això provoca, segons els científics de l'època, que el cervell s'inflami, que la pell perdi color, i que els ulls s'enfonsin. Breu: la malaltia de l'amor!

Curiosa manera d'entendre l'amor, racionalitzant-lo com la ciència més pura, descrivint-lo de la mateixa manera que es faria amb la malaltia més coneguda.

Des del desconeixement de la ciència

Desafiem
el temps
la lògica,
el món
Pensem
en eternitats
impossibles,
reals
Estimem
les paraules
que surten de tu
de mi
de les preguntes
que responem amb la imaginació
i el voler.

Futbol, diners i preguntes

Tot i el meu amor pel futbol, sempre m’he quedat perplexa, i no en el bon sentit, al pensar que tants diners es mouen per un simple esport. Quan ahir es va anunciar el fitxatge més car de tota la història, la pregunta de “¿com pot ser…?” se’m va fer encara més gran. 96 milions d’euros, quasi res per algú que pot viure, i reviure, del que més li agrada, que ha estat anomenat millor jugador del món i que tot i haver de ‘suportar’ el pes de la fama i de la pressió esportiva, no em fa cap pena.
96 milions d’euros, la xifra sembla una broma de mal gust. Sent culé, ni que deixi a part el fet que és un fitxatge del Florentino Pérez, i que és Cristiano Ronaldo, ho trobo igualment una bestiesa, és quelcom que encara fa més criticable el món del futbol. Per sort, alguns han pronunciat la seva negativa enfront d’aquest fet. Alguns fins i tot demanen que s’investigui a fons la qüestió “d’on han sortit aquests diners?”
En canvi, també m’he trobat amb gent que defensa un traspàs de diners tan gran, amb l’argument de que el futbol és un dels gran entreteniments de la societat, i que per tant s’ha de pagar car per poder veure jugar als millors del món, comparant-ho amb els gran cantants. Però la per la xifra, ho trobo incomparable. El president de la FIFA tampoc ha trigat en pronunciar-se a favor del traspàs, dient que això demostrava que el mon del futbol està sa.
Però la gran pregunta és: què importa que el món del futbol estigui sa? Si la resta del món està en crisis? I també cal plantejar-se que si mou tants diners, i si ningú mai ha fet res per parar-ho, és que deu tenir repercussions positives que van més enllà del món futbolístic d’entreteniment, i aleshores caldria treure-li la banalitat que moltes vegades se li intenta aplicar.

"Mariposa de sueño..."

Me gustas cuando callas porque estás como ausente,
y me oyes desde lejos, y mi voz no te toca.
Parece que los ojos se te hubieran volado
y parece que un beso te cerrara la boca.

Como todas las cosas están llenas de mi alma
emerges de las cosas, llena del alma mía.
Mariposa de sueño, te pareces a mi alma,
y te pareces a la palabra melancolía.
Me gustas cuando callas y estás como distante.
Y estás como quejándote, mariposa en arrullo.
Y me oyes desde lejos, y mi voz no te alcanza:
Déjame que me calle con el silencio tuyo.

Déjame que te hable también con tu silencio
claro como una lámpara, simple como un anillo.
Eres como la noche, callada y constelada.
Tu silencio es de estrella, tan lejano y sencillo.

Me gustas cuando callas porque estás como ausente.
Distante y dolorosa como si hubieras muerto.
Una palabra entonces, una sonrisa bastan.
Y estoy alegre, alegre de que no sea cierto.

Me gustas cuando callas - Pablo Neruda


Versió musicalitzada per Paco Ibáñez

L'emoció d'un dia

Himne Chamipons League

...i Amor.

A veces te hundes, caes
en tu agujero de silencio,
en tu abismo de cólera orgullosa,
y apenas puedes
volver, aún con jirones
de lo que hallaste
en la profundidad de tu existencia.

Amor mío, qué encuentras
en tu pozo cerrado?
Algas, ciénagas, rocas?
Qué ves con ojos ciegos,
rencorosa y herida?

Mi vida, no hallarás
en el pozo en que caes
lo que yo guardo para ti en la altura:
un ramo de jazmines con rocío,
un beso más profundo que tu abismo.

No me temas, no caigas
en tu rencor de nuevo.
Sacude la palabra mía que vino a herirte
y déjala que vuele por la ventana abierta.
Ella volverá a herirme
sin que tú la dirijas
puesto que fue cargada con un instante duro
y ese instante será desarmado en mi pecho.

Sonríeme radiosa
si mi boca te hiere.
No soy un pastor dulce
como en los cuentos de hadas,
sino un buen leñador que comparte contigo
tierra, viento y espinas de los montes.

Ámame tú, sonríeme,
ayúdame a ser bueno.
No te hieras en mí, que será inútil,
no me hieras a mi porque te hieres.

El pozo - Pablo Neruda



.Secrets.

Mario Benedetti (1920-2009)

"Personalmente, no he estado en Japón ni conozco su lengua. Tampoco soy un experto en la historia y el desarrollo del haiku. Sí tengo bien leídos y disfrutados, en buenas traducciones, numerosos haikus en la pauta clásica, que es la que siempre me ha cautivado. Está de más decir que no me considero un haijin (así se denomina en japonés al que escribe haikus) rioplatense. Simplemente, el haiku clásico, como forma lítica, se me figuró siempre un desafío. Con solo 17 sílabas y con una distribución invariable (5-7-5) el haiku es en sí mismo una unidad, un poema mínimo y no obstante completo. De ahí su visión instantánea, su condición de chispazo, a veces su toque de humor o de ironía. Encerrar en 17 sílabas una sensación, una duda, una opinión, un sentimiento, un paisaje y hasta una breve anécdota empezó siendo un juego. Ahora, con el perdón de Bashoo, Buson, Issa y Shiki, ya considero el haiku como un envase propio, aunque mi contenido sea inocultablemente latinoamericano."

M. Benedetti

Nuevo rincón de haikus

a los que buscan
aunque no encuentren

a los que avanzan
aunque se pierdan

a los que viven
aunque se mueran


11
lo más amargo
de lo triste es el fin
de la alegría

22
debo aprender
a defenderme pero
también de mí

27
mis viejas huellas
las del suelo y del alma
siguen conmigo

37
en los insomnios
dialogo con los techos
y me convencen

44
cada crepúsculo
es tan sólo un ensayo
del sueño eterno

49
prohibir un libro
es la forma más facil
de promoverlo

62
en tiempos duros
no hay refugio más sano
que la tristeza

77
guerra más guerra
así transcurre el mundo
¿y la paz cuándo?

100
yo por si acaso
cuando hay lluvia de estrellas
abro el paraguas

112
estos poemas
¿serán malos o buenos?
pero son míos

116
poquito a poco
las gotas van creando
sus aguaceros

119
es casi ley
los amores eternos
son los más breves

162
no se conocen
cópulas del cigarro
con la cigarra

166
lloro de risa
a veces pero nunca
río de llanto

194
no te me duermas
la noche es un silencio
lleno de estrellas

242
cualquier filósofo
se aburre porque toma
la vida en serio

Petita selecció d'un gènere poètic minoritari, d'aquests "chispazos" literaris, que mostren la genial sensibilitat i lucidesa d'un home que ha deixat, per sempre més, una gran petjada humana en la literatura.

Mario Benedetti

Històries

Es tracta d’històries, que t’explico i que m’expliques, sobre cels de foc i oceans de pluja, de princeses que van saltant per les estrelles quan nosaltres estem dormint. Van agafades de la mà i, tot i que es deixen anar, mai es separen. A vegades, si el somni és tranquil, les pots arribar a sentir. Parlen i riuen com si l’univers sencer fos seu, a vegades m’he arribat a pensar que realment ho és. Molts es desperten, segurs d’haver-les sentit però, un cop oberts els ulls, elles ja han saltat a l’estrella més pròxima, massa llunyana pels nostres sentits. Si t’explico la història potser t’adormiràs escoltant-la, potser els teus ulls s’aniran tancant involuntàriament fins que ja res els pugui tornar a obrir. Potser d’aquesta manera les somniaràs; i sentiràs com els seus ulls d’àngel refresquen la pell calorosa i tapen la nit més fred. Elles es resistiran a la son i seguiran conquistant cada racó de l’espai. I quan tothom dormi, quan no quedi una ànima desperta, es banyaran en els oceans de foc i tornaran cap els cels de pluja.

Assaborim el moment més dolç...Barça Barça Barça!

Portem des de novembre parlant del possible triplet del Barça. En el seu moment Guardiola ja va avisar que parlar de guanyar títols tan aviat era una bogeria i, efectivament, ho era. Crec que Guardiola ha estat capaç de mantenir els peus a terra a tots els jugadors i aficionats del Barça, i no dubto que és gràcies a això que estem on som ara.
Parlar del triplet, quan quedaven encara vint jornades de lliga per jugar, quan estàvem a quarts de finals de la Copa del Rei, i només a vuitens de finals de la Champions, només va afegir pressió. Semblava que si el Barça no ho aconseguia seria un fracàs, quan hi ha equips que farien qualsevol cosa per guanyar com a mínim una d’aquestes competicions, només una!
Va arribar un punt on ja no m’agradava sentir aquesta paraula, que semblava sonar i estar escrita a tot arreu; TRIPLET, TRIPLET, TRIPLET…com un mal son. He patit absurdament en cada partit decisiu per seguir aspirant a les tres competicions, perquè ja no era només el fet de voler que el Barça guanyés, sinó que m’imaginava el que passaria si la possibilitat del triplet s’esfumés.


Possibles titulars de la premsa de Madrid:

DESAPARECE EL "DREAM TEAM II"

CAE EL IMPERIO CULÉ

ADIÓS AL TRIPLETE: FRACASO Y ¿CRISIS?


Sí, ja sabem com de catastrofistes poden ser certes portades dels diaris esportius. Per molt que s’intenti no fer-ne cas, és impossible, i ens haguéssim acabat creient el fracàs.
Però mica en mica hem anat avançant, patint més o menys, amb alts i baixos (més alts que baixos). Al classificar-nos per la final de la Copa ja vam poder estar una mica més tranquils, però encara quedava molt per fer. A la lliga el Reial Madrid no afluixava, i anava guanyant terreny. Ja tampoc era només el fet de no guanyar la lliga, sinó donar-li a l’etern rival. Però en un dels clàssics més transcendents dels últims anys, es va tancar quasi per complet la competició nacional…2 a 6, i no cal dir res més.
Tot ja es veia millor, amb dos títols més a prop que mai. Però ningú ha estat tranquil durant aquesta setmana, tot el contrari. El partit del Barça – Chelsea va crear una certa desconfiança entre certs sectors de l’afició, i ahir, dia 6 de maig, només es parlava de la visita a Stamford Bridge. I tothom ja sap el que va passar: xut de don Iniesta, i cap a Roma.
I sí, ara ja puc parlar de triplet, puc sentir-ho tantes vegades com algú m’ho vulgui dir, puc estar eufòrica i puc somniar de forma més real que mai en aconseguir el que només quatre clubs de futbol han aconseguit al llarg de tota la història; guanyar Lliga, Champions i Copa en la mateixa temporada.
El proper 13 de maig veurem a Mestalla la batalla futbolística entre els dos “Reis de Copa”, el Barça i l’Atlètic de Bilbao. Només dos setmanes després, el 27 de maig, a Roma es viurà la gran final europea, que enfrontarà l’actual campió, el Manchester United, i l’equip que ha fet el millor futbol durant tots aquests mesos, el Barça. El partit que tothom esperava, el més lògic, el més espectacular a nivell futbolístic. I la lliga? Doncs pot caure aquest mateix diumenge si el Barça guanya i el Madrid no ha aconseguit vèncer el València el dia abans. I si no és aquest cap de setmana, serà el pròxim.
Estem a tocar dels tres títols, no hem guanyat res, però la possibilitat de fer-ho no podria estar més pròxima. Ja no hi ha por de no arribar, no hi ha por de caure a mig camí. Estem, estem aquí, i això ningú ens ho pot treure. Que potser no aconseguim el desitjat i esperat triplet? Potser no. Que potser aconseguim el desitjat i esperat triplet? Potser sí. Només sé de ben segur que ara estem en la situació en que tots els equips voldrien estar, en un moment que qualsevol desitjaria que fos etern, estem en el moment més dolç de tots…assaborim-lo al màxim...

A gaudir d’aquest gran equip!

Força Barça!

...i cap a Roma!

La societat literària i de pastís de pela de patata de Guernsey - Mary Ann Shaffer i Annie Barrows

Em vaig endinsar en aquest llibre sense saber ben bé què em trobaria, i a la segona pàgina ja estava totalment submergida en aquesta novel•la que em costa de descriure. No hi ha molta acció, no hi ha un o dos o tres únics personatges principals, no hi ha un narrador que ho explica tot. És una novel•la plena de cartes escrites per moltes persones, clar que hi ha unes més importants que altres, però m’atreviria a dir que a tots se’ls trobaria a faltar si no hi fossin, tots aporten el seu gra de sorra en aquesta història entranyable. Per què sí, és entranyable; cada un dels personatges (per molt que puguin ser males persones), el lloc on es produeixen els fets, la història que s’explica.
El llibre està escrit amb tendresa, amb humor, amb la màxima cura sobre la caracterització dels personatges, i amb una ironia subtil que fa que somriguis, i que el mateix títol ja insinua. No hi ha res com veure a algú davant d’un llibre amb un somriure als llavis, no hi ha res millor que trobar-te endinsat en un món diferent en el que vius, i que la felicitat que et produeix es vegi reflectida en la realitat. Crec que és la grandesa d’aquest llibre, que està escrit tan humanament, que és impossible no acabar adorant cada un dels personatges i tot el que escriuen. Potser el que captiva més és la innocència d’alguns d’ells, que a la vegada es barreja amb la seva gran intel•ligència en la vida.
La novel•la, tot i ser de ficció, està basada en fets reals. Guernsey, una petita illa entre Gran Bretanya i França, va ser envaïda pels alemanys durant la II Guerra Mundial. En aquest context, l’autora crea la història d’una societat literària formada de manera accidental a causa de l’ocupació. Aquest grup donarà lloc als nexes entre tots els personatges de la novel•la, i arribarà fins a Londres, on una escriptora popular entrarà en contacte amb la societat i s’interessarà per la seva història. Suposo que a l’escriptora londinenca, Juliet Ashton, li passa el mateix que ens passa a nosaltres els lectors, s’enamora de les persones que viuen a la petita illa del canal. Però, no com nosaltres, la Juliet té la sort de poder-los conèixer en persona...no sabeu com l’envejo...
Us diria que és una novel•la sense res d’especial, però amb tot alhora. Que està escrita amb la intenció, crec jo, d’explicar una història terriblement dura amb amor, alegria i una innocència que no treu importància a la crueltat dels fets. Et deixa amb les ganes d’anar fins a França i agafar el primer vaixell que et porti fins a Guernsey per anar fins la punta de cada penya-segat i travessar els seus camps respirant la brisa marina...abans no sabia ni que existia, i ara és un dels meus destins obligats.

L’altre dia parlava de les dolces cançons i, si utilitzo l’adjectiu també per alguns llibres, aquest és un dels seus màxims exponents...

Us deixo amb un petit fragment

A banda del meu interès pel seu interès en la lectura, m'he enamorat de dos homes: l'Eben Ramsey i en Dawsey Adams. En Clovis Fosey i en John Booker m'agraden. Vull que l'Amelia Maugery m'adopti, i jo vull adoptar a la Isola Pribby. Deixaré que percebeu els meus sentiments per L'Adelaide Addison (Srta.) llegint les seves cartes. La veritat és que estic vivint més a Guernsey que a Londres, de moment faig veure que treballo amb una orella parada esperant sentir com el correu cau dins la bústia, i quan el sento, baixo les escales a tota pressa, esbufegant pel proper fragment d'història.

Fragment d'una carta de la Juliet Ashton a Sidney Scott, el seu editor i gran amic.

La nostra ciutat i el Sant Jordi

Ahir, passejant pels carrers plens de Barcelona, se’m va esvair qualsevol dubte de si Barcelona és o no la ciutat perfecte on viure. Molts dels que hi vivim la defensem sempre, per què la trobem realment fantàstica, ja sigui per la seva història, perquè és un gran centre cultural, pel temps que ens regala, pel mar que la bordeja...o pels grans moments que ens ha donat a cadascú de nosaltres. Però segur que hi ha moltes ciutats que pels seus habitants són les ideals per viure-hi.
Però quantes ciutats celebren el Sant Jordi? Un dia que sembla que per acte de màgia transformi la nostra ciutat preciosa, en idíl•lica. Un dia que veure una cara de mal humor al mig del centre ens sembli estrany, o una discussió entre dues persones una barbaritat! I és que passejant em vaig adonar, encara una mica més, de la grandesa d’aquest dia tan únic i original, on amor i cultura s’uneixen, sense un sentit d’obligació. Per què és veritat que no és cada dia que les roses i els llibres es regalen, però Sant Jordi tampoc és una imposició, sinó un plaer –o com a mínim és la sensació que a mi em dóna−.
I potser això és perquè el dia no tracta tant de les individualitats entre parelles, sinó de l’amor entre tothom, que s’estén per cada racó de la ciutat, donant-li aquesta atmosfera que, sincerament penso, no existeix cap altra dia de l’any.
I caminant sola ahir, en busca de la rosa perfecte, em vaig sentir feliç i orgullosa de poder formar part i d’estar completament submergida en una ciutat que pel simple fet de tenir el Sant Jordi, ja es converteix en la ciutat on viure.

(sense ànims d’ofendre les altres ciutats de Catalunya)

Llibres que m'han regalat


Mil sols esplèndids, Khaled Hosseini

Just després d'haver-me llegit "El caçador d'estels", no hi havia llibre que em fes més il•lusió que em regalessin, per poder seguir endinsant-me en un món que desconeixia quasi al complet i una cultura que era un misteri per mi; l’afganesa.


La societat literària i de pastís de pela de patata de Guernsey, Mary Ann Shaffer

Una novel•la epistolar amb un nom i una tapa que quan me la van donar la meva primera reacció va ser: “quin llibre més estrany!”, i estar encantada al descobrir que va sobre una escriptora, un editor, i de la cerca d’un tema prou interessant sobre el què escriure, que finalment es troba en una illa anglesa anomenada Guernsey.

Llibre que he regalat


Petons de diumenge, Sílvia Soler

No me l'he llegit, però pel que sé, hi ha records, amor, família i superació davant la dictadura espanyola. Confio en ell, en que estigui ple de la tendresa que m'han dit que conté, i que t'agradi, espero de tot cor que t'agradi.

Feliç dia de Sant Jordi a tothom!

(Si algú ha llegit, vol llegir, o no vol llegir aquests llibres per alguna raó, la seva opinió és benvinguda!)

Solitud

La solitud és la que borra,
la que esquerda l’aire ponent.
En ella trobem la llàgrima seca
incrustada en el gris de la pell.
Com el mar que no troba l’onada
i el foc que no sap què cremar,
rega amb força les ànsies
de buscar el batec temorós.
Els arbres que abans respiraven
l’anhel de la bella estació,
ja no ballen amb fulles de vida,
sinó nus sota el fred silenciós.
No es veu la fi de l’abisme,
ni es preveu el cop imminent,
tan sols cauen les llàgrimes
infectades del negre més fosc.
Desperta la solitud solemne
entre el xiuxiueig viu del passat
i les paraules aspres de l’avui.

Latika's Theme - Slumdog Millionaire

Jamal: I just need Maman to like my singing, and were in the money, big money Latika.

Latika: And then what? Can we stop begging?

Jamal: Begging? Are you kidding? We'll live in a big house on Harbour Road. You, me and Salim, the three musketeers.

Latika: Harbour Road? Really?

Jamal: Yes, in the moonlight. You and me. You'll dance with me won't you? [dances]

Latika: [laughs] I hope you sing better than you dance.

El noi del pijama de ratlles, John Boyne

No vaig a fer una crítica literària sobre el llibre que tractaré avui, sinó una crítica d’edició. Sí, he d’admetre que últimament em fixo més en l’edició dels llibres, o potser no necessito ni fixar-m’hi perquè destaca per sí sola, per bé o per malament. Fa uns dies em vaig disposar a llegir El noi del pijama de ratlles, de John Boyne. Feia temps que me’l volia llegir, la gent m’havia dit que estava bé, que era curt i una lectura fàcil, per passar el temps. És així, estic totalment d’acord. El contingut em va agradar, és interessant com l’autor enfoca el relat, des del punt de vista d’un nen. És normal que es convertís en un llibre popular, però malauradament aquí és on sorgeix el defecte, el gran problema de l’edició.
No trobu normal, i no crec que s’hagi d’acceptar un llibre ple, i quan dic ple és PLE, d’errors en el text. A vegades m’he trobat en alguns llibres que potser falta una lletra, que dues paraules no estan separades, que falta una paraula sencera, etc. Però acostuma a passar poc i, si passa, és una vegada en tot el llibre, no dos, ni tres, ni quatre, ni cinc, ni sis...com passa en el llibre en qüestió. Hi falten lletres, paraules, hi ha verbs mal conjugats...errors que semblen propis d’una edició feta amb poca cura i pressa.
No passaria res si no influís en la recepció del text, però, com a mínim a mi, m’influeix molt. És a dir, una cop ja m’he trobat amb dos o tres errors, la meva ment canvia la manera de llegir, i sembla que ho faci amb precaució, més a poc a poc, vigilant per no trobar-se un altre obstacle. I és que no és això el que ha d’assegurar una editorial? Una lectura fluïda, per molt simple o complex que sigui el text en si?
El llibre em va deixar amb un sabor agredolç. Per una banda, la història m’havia agradat, però per l’altra, havia tingut la sensació de que estava llegint un producte posat en venta pel simple fet de tenir garanties econòmiques. Puc entendre que una editorial estigui ansiosa per introduir un llibre al mercat, però no és excusa per permetre’s tants defectes en el text.
La veritat és que no sé si l’editorial Empúries s’haurà adonat d’aquest fet, o si algú li haurà fet saber, però jo concretament m’he llegit la tercera edició, de l’agost del 2007, i no sembla que hi hagi hagut canvis des de la primera del febrer del 2007.
Em sap greu no poder donar proves, la veritat és que només em vaig apuntar un d’aquests casos dels quals m’estic referint, perquè va ser “la gota que colmó el vaso”, i curiosament també va ser l’últim error del llibre, a la pàgina 191 (en té 201):

Shmuel es va girar justament quan Bruno procedia al toc final del vestuari i es va posava la gorra de ratlles sobre el cap.

Potser exagero, potser sóc massa maniàtica, però, com ja he dit abans, no m’agrada tenir a les mans un llibre que sembla que s’hagi editat amb la intenció de posar-lo en el mercat com abans millor. Independentment de que el contingut sigui bo o dolent, ho trobo una falta de respecte vers el lector.

Per les dolces cançons

Hi ha cançons que simplement es poden definir com a dolces, tendres, lleugeres…aquelles que sonen i sembla impossible que pugui existir algun mal en el món, que floten per l’aire expandint petites notes de plaer i alegria. En són ben poques, i acostumen a caracteritzar-se per tenir un número reduït (però suficient!) d’instruments, i una melodia tranquil•la, però mai monòtona. Són cançons màgiques, úniques, i diferents per cada persona. Veureu que acostumen a aparèixer quan menys us les espereu, i quan passa, les heu de guardar com un tresor, per què sempre us sabran curar els mals, o com a mínim ajudaran a suportar-los millor.

Daydreamer - Adele

La majoria, fins i tot, ens fan somniar desperts...

Una petita mostra:

When you come back down - Nickel Creek
Dona’m la mà – Feliu Ventura
18th Floor Balcony – Blue October
Gabriel – Lamb
Bubbly – Colbie Caillat

Casualitats del món humanista

Fa un parell de setmanes el meu professor de Llengua Catalana em va sorprendre amb una classe sobre el món de l’editorial. Ens va explicar pas per pas els procediments que s’han de dur a terme en una editorial en el moment de voler portar un llibre al mercat. I ell com ho sap? Doncs per què té una petita editorial anomenada ‘Fragmenta’. La veritat és que quan va dir el nom ni em va sonar, i quan va dir la matèria amb la que treballaven: “assajos religiosos no-religiosos”, no m’estranyava que no em sonés.
Al arribar a casa vaig entrar a la web de ‘Fragmenta’, així, per curiositat (Sí! m’interessa el món de l’editorial!), i vaig anar a parar a l’apartat de les seves publicacions. La imatge del segon llibre de la llista em va cridar l’atenció perquè em sonava molt a un que m’havia comprat ja feia dos anys, quan a Batxillerat estudiàvem als filòsofs moderns. I afectivament, al anar a la prestatgeria allà estava el mateix llibre, publicat per ‘Fragmenta’, l’editorial que aquell mateix dia havia descobert que havia creat el meu profe de català. I no es tracta d’un llibre qualsevol, sinó d’una petita delícia pels amants de la filosofia i pels amants d’un llibre ben editat. Per què sí, el contingut està, però la portada, la contraportada, la lletra (mida i tipus!) i tots els altres factors propis de l’edició són fantàstics. I ja se sap que un bon text ben editat és el doble de bo.
Aquell dia vaig descobrir que les “petites” editorials també creen grans joies, i que el món de les Humanitats és un mocador, tot i que molt i molt gran!

(El llibre en qüestió és Els mestres de la sospita. Marx, Nietzsche, Freud de Francesc Torralba)