Em perdonareu

Em perdonareu l’ansietat, l’avorriment, l’obsessió, l’espera, la distracció, l’estrès i tot allò que tinc i que pago amb vosaltres. Que des de que tinc consciència no us deixo viure, no us deixo ser. Condiciono les vostres passes endavant i les vostres caigudes endarrere sense pensar ni un sol moment en què voleu vosaltres. Egoista de mi, que creixo sense deixar-vos créixer; petites ungles meves.

All the way home

I potser t’adorms al costat d’un riu d’aigua glaçada.

Down by the Water - The Drums

Qui té por de Virginia Woolf?

De la vida basada en aparençes? De la consciència progressiva de la mediocritat d’un mateix? Del fracàs insalvable? Qui té por de la dependència més ferotge? De la humiliació de quedar-se despullat davant d’uns desconeguts? De no ser capaç de controlar quasi res? Qui té por de començar un joc que permeti deixar la Virginia Woolf enterrada i que algun dia aquest joc s’acabi?

Paraules breus VII

Entonces llegan sentimientos tan congelados que son confundidos con pensamientos.

Tomas Tranströmer (vers del poema Mil novecientos ochenta)

Despullem-nos

Rose is a rose is a rose is a rose.

Gertrude Stein (versos de Sacred Emily)

Un kilo pesaba apenas setecientos gramos

El aire matinal repartió sus cartas con sellos incandescentes.
La nieve iluminó y todos los pesares se alivianaron: un kilo pesaba
                                       apenas setecientos gramos.


El sol estaba alto sobre el hielo, volando por el lugar, caliente y frío
                                       a la vez.
El viento avanzó lentamente como si empujase un cochecillo de niño
                                       frente a sí.


Las familias salieron, vieron cielo abierto por primera vez
                                       en mucho tiempo.
Estábamos en el primer capítulo de un relato muy intenso.


El resplendor del sol se adhería a todos los gorros de piel,
                                       como el polen a los abejorros,
y el resplendor del sol se adhirió al nombre INVIERNO
y se quedó allí hasta que el invierno hubo pasado.


Una naturaleza muerta de troncos, en el lago, me puso pensativo.

                              Les pregunté:

<<¿Me acompañan hasta mi niñez?>> Respondieron: <<Sí>>.


Desde la espesura se escuchó un murmullo de palabras
                                   en un nuevo idioma:
las vocales eran cielo azul y las consonantes eran ramas negras
                                   y hablaban
                                   muy lentamente sobre la nieve.


Pero la tienda de saldos, haciendo reverencias con su
                                   estruendo de faldas,
hizo que el silencio de la tierra creciese en intensidad.


Deshielo a mediodía - Tomas Tranströmer

A year has gone by

Avui no toca marxar a 5871 quilòmetres. No, aquesta nit no veuré com cau la neu, demà el matí no m’hauré de posar quatre capes, guants, gorru i bufanda. Tampoc esmorzaré torrades amb melmelada i segur que no em faig el cafè amb una cafetera petita individual. El terra que trepitgi seguirà sent d’estil modernista, i lluny quedaran els maons de tons granatosos. No tindré la capital del món a quatre hores, i quan passegi no caldrà mirar cap amunt. Però m’ho podré imaginar tot, si vull. I si necessito calma podré començar a donar voltes pel llac del costat de casa, evadir-me en aquella habitació de cortines verdes i anar a fer fotografies en el parc ple de salzes. A 5871 quilòmetres o a 0, sempre m’envoltaran les mateixes parets de la pròpia pell.  

I una petita menció a les cinc entrades més visitades del 'a 5871 quilòmetres':

1) Maybe not

2) New York #1

3) Not quite yet

4) A place of your own

5) Boston Cheesecake

Autoretrat (II)

El camino de los poetas - Las Migas

Paraules breus (VI)

                                                   Dejar

su disfraz de yo en esta playa

donde la ola golpea y se retira, golpea

y se retira.

Tomas Tranströmer (versos del poema Elegía)

Fluir

Tranquil·la, que el mar no deixarà que t'ofeguis,

el sol mai t'arribarà a cremar,

i el vent no se t'emportarà allà on no vols arribar. 

Barcelona a mitjanit

Cuidar-la

Els dits de la noia es van relaxar. La por va començar a atenuar-se, el cos a calmar-se. L'Aliide va deixar anar la mà de la noia amb compte i va barrejar l'aigua ensucrada d'efectes calmants. La noia va beure, el got tremolava, els cristalls de sucre van formar un remolí. L'Aliide la va convidar a fer-se un bany, però la noia no es va moure fins que l'Aliide li va dir que l'esperaria a la cambra del davant. Va deixar la porta ajustada i va sentir el xipolleig de l'aigua, acompanyat d'un sospir infantil. 

Purga, Sofi Oksanen

[La Magrana, 2011]

Who are we supposed to be?

With these empty building blocks I could make a thousand 'me's.


Boxes - Charlie Winston

Paraules breus (V)

La constant amenaça de les coses no dites.

109 (Immediacions, I)

Buscar la quietud des d'on s'alci un cant nou.

102 (Immediacions, I)

Feliu Formosa

8,784 hores

Dear Leonard,

To look life in the face, always, to look life in the face and to know it for what it is. At last to know it, to love it for what it is, and then, to put it away. Leonard, always the years between us, always the years. Always the love. Always the hours.

Virginia, The Hours (2002)