Avui m’he adonat que m’havia allunyat d’ella. De les seves preguntes que responien a les meves. De la seva fragilitat. De cada una de les seves soledats, tan soles. De la seva ironia. I de la seva essència tan dispersa. M’he adonat que fa temps que no escric. De que emmudeixo. Malgrat les fogueres. El ball. Que em fa por aquest silenci. Tan meu. Tan nou. I he pensat que l’aniré a buscar. Dins la tomba. Mullada. Parlant. I així, potser, les soledats esdevindran una de sola. Per tots. I així, potser, m’atreviré a escriure sense témer la buidor que deixa la segona persona del singular.
te has quedada mudo
y no bailas descalzo sobre la brasa de tus palabras.
José Ángel González Franco
[Llegit minuts després d'escriure]
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada