Les hores

Ei, tu, que diuen que no sents les veus, els vents. Que passeges comptant cada passa i en fas catorze mil cada dia, gairebé. Tu que mai sents el fred, que no et tremolen els llavis. Que no et fa por cantar a ple pulmó per una ciutat que et reconeix cada gest de cada part del teu cos petit i intocable. Que et sap els amagatalls i et troba a tu, allà, amb la pluja de paraigües i l’escut de les paraules. Tu, que t’oblides de dormir i parles amb les hores cada nit; que les despertes per no quedar-te mirant el sostre a soles com un boig enamorat de la foscor, del refugi, de la paret al costat del llit. Tu que marxes de tots sense dir adéu, sense haver dit hola. Que mires amb lupa i escrius en vermell. Que tanques l’esfera i segueixes passejant, comptant cada passa, per una ciutat que et sap de memòria.  

Vomitar el fred dels pulmons
per poder seguir explicant-te històries.

El paisatge

L’arbre ha crescut tant que potser ja no sabries enfilar-t’hi. Potser ara, des de l’habitació, no reconeixeries el paisatge petit que tenies just davant. El matí blanc de la primera nevada. El vespre allargat d’estiu. T’ha dit, des d’allà, que és tornar a casa. No com tornar a casa. Tornar a casa, simplement. I tu t’ho creus i ho entens i ho vols, també. Recórrer a peu el poble sencer, com no vas poder fer aleshores. Retratar els espais anònims que et vas fer teus i creuar els jardins corrents perquè no et vegin. Tornar a casa. A la nena del cabell llis i les dents separades. Seure darrere el sofà, davant d’aquell finestral que et permetia espiar el bosc durant la tempesta. L’arbre ha crescut tant, que em diu que és l’hora de tornar a casa i reconstruir el paisatge.