Si corres

Somewhere someone is traveling furiously toward you, 

At incredible speed, traveling day and night, 

Through blizzards and desert heat, 

across torrents, through narrow passes.

John Ashbery

Em pregunto si tu també estàs esperant a que xiuli la cafetera. Si prens cafè els diumenges després de dinar. Sol o amb llet, amb o sense sucre. Em pregunto si saps que demà arriba la tardor, tot i que sigui una mica de mentida, encara. Si corres amb fúria cap a algú, a una velocitat increïble, dia i nit, a través de tempestes de neu i d’una calor abrasadora. O si ja corres cap a tu, de tornada. Em pregunto des d’on et miren els lleopards i els mussols, si els hi notes el desig infiltrat, si saben fer-te riure. Si t’agrada riure com a mi m’agrada veure’t riure. Igual que m’agrada el cafè després de dinar, els diumenges.

Abecedari

Existeix la possibilitat de no dir-te. De banyar-me al mar i marejar-me si tanco els ulls. De no saber obrir-los i que la bilis m’ompli la gola salada. La llengua salada. Seca. I seguir sense dir-te. Somriure com si encara tingués el crit al meu abast, totes i cada una de les lletres de l’abecedari per fer-ne alguna cosa, qualsevol cosa. Cau el sol, cau el dia, cau el mar. Abaixo els braços i em dic adéu.

De memòria

Et costa reconèixer aquest agost que sembla un setembre qualsevol. El vius amb cada un dels dies de la setmana i amb la pell sempre dolça. T’agrada diferent, i vols aprendre a no saber-te'l de memòria. A desacostumar-t'hi. Igual que el cos s'ha desacostumat a dormir en aquella habitació petita i calorosa. Igual que la llengua s'ha desacostumat a dir el seu nom. Per innecessari. Per insondable. El terra grinyola i la gent camina a poc a poc i de puntetes. Com tu, aquest matí, per no despertar-la. Dormia mentre et dutxaves. Mentre et prenies el cafè. I et quedava lluny aquest silenci compartit abans de començar el dia. Aquest silenci que sonava a tot allò al que et seria tan fàcil tornar-te a acostumar. Com a l'agost.

Lectures

de la noia delesparaules.

http://lalectoracomuna.blogspot.com.es/

Atea

Queda un record. Just quan va néixer se’t va avançar. Et va travessar sense adonar-te’n. Mentre passaven les hores i es compartia el dolor. El record va esdevenir creença i tu, de cop, eres creient. Sense raó més enllà de la tarda. De l’hivern. I ara ja no saps com viure amb el teu déu. Com fer-lo caure sense morir, durant un temps, tu també. 

Anar-la a buscar

Avui m’he adonat que m’havia allunyat d’ella. De les seves preguntes que responien a les meves. De la seva fragilitat. De cada una de les seves soledats, tan soles. De la seva ironia. I de la seva essència tan dispersa. M’he adonat que fa temps que no escric. De que emmudeixo. Malgrat les fogueres. El ball. Que em fa por aquest silenci. Tan meu. Tan nou. I he pensat que l’aniré a buscar. Dins la tomba. Mullada. Parlant. I així, potser, les soledats esdevindran una de sola. Per tots. I així, potser, m’atreviré a escriure sense témer la buidor que deixa la segona persona del singular.

te has quedada mudo 

y no bailas descalzo sobre la brasa de tus palabras.

José Ángel González Franco

[Llegit minuts després d'escriure]

Indicatiu condicional

Fa temps em va explicar l’última vegada que li havia fet l’amor. Em va dir que ella ja no hi era. Que ell plorava. Que tenia buida la mirada. I que ell no podia fer més. Se li escapava de les mans, de tot el cos, i no hi havia res a fer. M’ho explicava i a mi em pesava el pit imaginant-me la impotència. Mesos més tard l’he tornat a veure somrient. Un somriure carregat de felicitat. Una felicitat carregada de dolor, de pèrdua. Una felicitat d’eufòria i passió. De ràbia. Com la que diuen que no és bona. Que no s’hauria de tenir. Així. En indicatiu condicional. I ens n’omplim la boca com si en sabéssim més que la pròpia vida. 

Encore l'amour

Encara l’amor. Malgrat els grans ocres de la tarda. Malgrat els oceans perduts. Després de tots els camins sense rumb i les nits plenes de versos. Encara l’amor. Que balla i riu i t’enyora. Que cau una i altra vegada. Encara l’amor. Que t’estima però t’ha perdut la mirada. Que ja no parla. No diu no diu no diu. Res. Però encara l’amor. A través dels dies. De les lletres. De les primaveres. Encara l’amor. Quan és soroll. Quan vol que sigui silenci. Quan no queda cafè. I plou.

Un poco tonto

—Sí —contesté—. Estoy enamorado. Así de simple.

—Qué bien. ¿Es alguien que conozco?

 —¿A quién podrías conocer tú? No, es una chica de mi clase. Quizá es un poco tonto, pero que se le va a hacer. Esas coses no se pueden planificar.

—Tienes razón. ¿Cómo se llama?

—Hanne.

—Hanne —repitió, mirándome con una pequeña sonrisa—. ¿Cuándo podré conocerla?

—Verás. Es que no estamos juntos. Ella está con otro.

—Entonces no es fácil.

 —Así es.

Ella suspiró.

—No, no siempre es fácil. Pero tienes buen aspecto. Pareces contento.

—Nunca he estado tan contento. Nunca.

Por alguna loca razón se me saltaron las lágrimas al decirlo. No solo se pusieron brillantes los ojos, algo que ocurría cada dos por tres cuando decía algo que me tocaba por dentro, no, esta vez las lágrimas me corrían por las mejillas.

Sonreí.

—De hecho son lágrimas de alegría —dije.

Y acto seguido me puse a sollozar. Al final las lágrimas me caían con tanta fuerza que tuve que mirar hacia otro lado. Por suerte el agua empezó a hervir justo en ese momento, pude retirar la cafetera de la placa y echar el café. Apretar la tapadera, sacar dos tazas. Cuando las puse en la mesa, todo había pasado.

La muerte del padre, Karl Ove Knausgård