This place

You walk the streets, you go into the woods, you get close to the water and you kick the ball about five hundred times just to see if maybe the scenes appear in front of you and instead of just remembering you can live, relive, not by going back but just by staying here and walking and seeing and smelling and talking —to someone or to yourself— all over town. All over the concrete and the grass, all the way up and all the way down. And the scenes —the small photographs in motion— don’t appear and you realize that they’re just empty frames that go on and on and you’re just in one right now; every second that goes by you fill another one that you’ll come back for some day. Continuously, wonderfully, in this place of eternal goodbyes.

Vertigo

a

m

a

n

h

a

t

t

a

n

c

a

u

s

c

a

p

a

m

u

n

t

.

Era això

I came back

and it was this.

the shining, bright sun, the smell of the air just now,

each physical moment, passing, passing, it's what

it always is or ever was, just then, just there.

Robert Creeley

Outlook Drive

I'm just another animal in the woods, reliving a shadow, finding the words that got left behind: ecosystem, orthodontist, playground.

Lupa

Et faràs petita cada vegada. Però que no veus, quin sol? Cada vegada. Petita i quadrada. Cada vegada. I pesada. Com cinquanta llibres tancats dins una caixa. Com cada vers que cau de la pàgina. Per petit. Per quadrat. Malgrat el sol. Cada vegada.

Escenes quotidianes

Li somrius com qui somrius a algú a qui ja esperaves. Amb la mateixa calma que somrius a qui has vist ahir, abans d’ahir i l’altre. Amb qui has compartit el cafè de bon matí. A qui et ve a dir un hola ràpid, un fins després. És millor aquesta caiguda lenta, aquestes escenes quotidianes que t’alenteixen el desig de cada somni impertinent. Transformar-ho tot en la poca excepcionalitat de qui passava per allà i ha pensat. Ep. Un hola ràpid, un fins després.

Camí del cos

Ella escriu un poema i l’altra traça línies sobre un llenç immens. I mentrestant, en una novel•la, algú escriu que el cos del que l’ha deixat —el cos dolç i suculent— sembla que reposi en plena estatura dins del seu. I jo ara noto com vols sortir del meu, com si la pell et fos frontera i els ossos entrebancs. Dónes voltes durant la nit i crides durant el dia. Sembla que encara no sàpigues que ets tu qui no sap trobar la sortida, qui no aconsegueix netejar-se la sang impregnada sobre la carn. Com qui no troba la porta de casa seva, com qui ha vist el seu pis de trenta metres quadrats convertit en un palau. Et faré un mapa, si vols, per iniciar el camí de tornada, perquè no hagis de recórrer, encara una altra vegada, les mans, els braços, les aixelles, els pits, la panxa. Perquè vagis directa, si vols, a la gola, a la llengua, a les dents, als llavis. El punt de partida i l'última parada.  L’únic lloc per on saps que podràs sortir de mi i, un cop fora, eixugar-te de paraules.

Les hores

Ei, tu, que diuen que no sents les veus, els vents. Que passeges comptant cada passa i en fas catorze mil cada dia, gairebé. Tu que mai sents el fred, que no et tremolen els llavis. Que no et fa por cantar a ple pulmó per una ciutat que et reconeix cada gest de cada part del teu cos petit i intocable. Que et sap els amagatalls i et troba a tu, allà, amb la pluja de paraigües i l’escut de les paraules. Tu, que t’oblides de dormir i parles amb les hores cada nit; que les despertes per no quedar-te mirant el sostre a soles com un boig enamorat de la foscor, del refugi, de la paret al costat del llit. Tu que marxes de tots sense dir adéu, sense haver dit hola. Que mires amb lupa i escrius en vermell. Que tanques l’esfera i segueixes passejant, comptant cada passa, per una ciutat que et sap de memòria.  

Vomitar el fred dels pulmons
per poder seguir explicant-te històries.