Fa dies que t’espero,
i sento com t’aproximes
amb cada hora
eterna
de primavera.
Camines a prop meu
sense fer soroll,
sense fer mirada.
Travessem una ciutat
que canto de memòria.
Però quan et toco,
quan et parlo,
tot és aire.
On ets?
On ets?
On ets?
O ets
només
absència?
3 comentaris:
i l'aire és absència?
..."amb cada hora eterna de primavera": és bo això, no et sembla?... la llum de la primavera, sobretot l'última, la de juny, fa les hores eternes... clar que no és només la llum el que les fa allargassar-se...
..."una ciutat que canto de memòria", em sembla fascinant, extraordinari, una ciutat cantada/evocada/travessada/pensada/viscuda/compartida de memòria, en l'escenari de la memòria...
...bell, bellíssim, ple de moments de vida traspassats a l'univers de la paraula...
Presents i absents alhora. Sovint és quan marxen que ens adonem que, de fet, no hi han estat mai...
Publica un comentari a l'entrada