Ric perquè el meu boli està acostumat a escriure paraules i no números i fórmules matemàtiques. Les línies de les fraccions no em surten rectes i la millor calculadora que tinc és la de l’ordinador, que no sé per què mai em dóna el resultat que necessito. I em concentro i giro la pàgina per tornar a començar i dins el meu cap intento formular amb paraules allò que potser només es pot representar amb números. I aleshores xoco contra mil parets abstractes i invisibles que la meva ment no sap abastar. Sí, si jo ho admeto. Cosa que no vol dir que no ho segueixi intentant. I que no em segueixi rient de mi mateixa però, eh!, amb certa tendresa i comprensió, que jo no sabia pas on em ficava i no, no passa res! Perquè m’agrada sentir-me tan absolutament aclaparada (o overwhelmed, que m'agrada més!) i indefensa davant les mil milions de coses que encara no sé, i les cent mil milions de coses que no arribaré a saber mai.
4 comentaris:
només puc somriure...
...que no te salgan rectas las rayas de las divisiones y sentirte totalmente abrumada...tan alta como tierna...overwhelmed...indefensa..sabedora de los mil millones de matices de una sonrisa...
crec que t'he somiat matemàtica... qui ho hagués dit...
mmm, matemàtiques? oh, la la!
deu ser emocionant -és emocionant quan vas aprenent-, i t'entenc perfectament. jo trií -he triat divereses vegades- camins acadèmics que no tenien a veure amb la literatura. en fi, tot és tan interessant!
coralet
Publica un comentari a l'entrada