Desaparegut

Recordo la forma del poema sobre la pàgina. Recordo el llibre en el que estava i la teva veu al llegir-me’l en veu alta. Recordo el fred que feia a fora, la taula on vam seure, l’hora de la tarda. I també el dia de la setmana. Què vam fer abans d’entrar i després de sortir per aquella porta. Les mans, l’altre poema. Recordo quasi el que vam prendre. El llibre. La forma del poema sobre la pàgina. Un ella que vaig pensar que era jo però potser erets tu. La veu, el dia de la setmana. La forma del poema. Sense ni un vers ni una sola paraula.

De vegades

Vaig arrencar una pàgina d’aquell llibre de fotografies i avui ha aparegut allà a les vuit del matí. Sol. Boira baixa. Gespa. Arbres. I tu, ahir, llegint sobre el silenci i preguntant-me a mi. Sobre el silenci. A mi. Que poques vegades el trobo i que quan el trobo em costa trencar-lo. Que prefereixo el silenci a la paraula dubtosa. Que prefereixo el silenci a la paraula, de vegades. Però crido, també, quan em despertes la boca. Quan la ment es fa carn i la nit cos. Que està lluny, aquella casa, que estan a prop les mans. Que allunyar-se i apropar-se sembla que sigui cosa de pocs segons. D’ínfims mil·límetres. I jugo amb el foc sempre que puc. I tu l’eternitzes quan te’l menges amb les mans i no et cremes. 

La casa

M’he acostumat a entrar quasi cada nit a aquella casa buida. La de tantes habitacions plenes de llits fets; llençols blancs, coixineres blanques, mantes marrons. Llits i lliteres i sofàs. Tots desocupats. L’habitació que dóna a l’entrada i la del fons de tot, que té un petit balcó. Després ve el mar o el prat, depèn del dia. Però a dins, encara, les habitacions d’entremig. I jo passejo i trio llit quan encara és de dia. Trio llit com si fos diferent el de la dreta que el de l’esquerra, el del racó que el del costat de la porta. Llençols blancs i coixineres blanques. I a fora aquell avió que mai arribo a saber si aconsegueix enlairar-se prou ràpid. Hi sóc dins, asseguda, però tanco els ulls i penso que és igual, en el fons. És igual si s’enlaira o si l’atura aquell edifici de deu pisos que hi ha al final de la pista. I torno cada nit a aquella casa buida. La dels cinquanta llits fets per una sola persona. 

Tac-tic

En una carta escrita no sé quant a no sé qui, la Virginia explicava la por que va passar pujant a Montserrat. Anava en autocar i deia que cada cop que s'aproximava a una corba pensava que ja està, s'acabava tot, caurien tots pel precipici. Jo he anat més a poc a poc, entre el bosc, per la claror. Vés pel matí, m'han dit, que ara ja es fa fosc molt d'hora i et pots perdre. La foscor sempre em perd. I ara hem canviat l'hora malgrat nosaltres ja no hem de fer res. Es canvia tot sol i a les tres són les dues i alguns dormen i alguns s'emborratxen i algunes fan l'amor sense voler parar, pel pur plaer de sentir la llengua sobre la llengua i les agulles del rellotge anant cap enrere. Tac-tic, tac-tic. Com un mantra amb el temps comptat. Com una esquena que es desglaça i s'incendia. A les tres eren les dues i ella encara hi era. Allà, a la foscor, el seu cos convertit en un bosc on caminar a poc a poc sense témer els precipicis.

Alta mar

Ella em diu que ell també sap navegar, que si ella ho volgués, si l'hi demanés, la treuria a la mar cada dia en un gran veler. Però no ho vol, tot i que faci veure que sí. Anem caminant i s’atura en sec i m’atura a mi. No vull, em diu, i em mira, per acabar-me de convèncer. Ulls negres sense gota d’or. Fa temps que no esclatem a riure. Fa anys que la companyia és d’una brevetat sufocant. No vull, em diu. I una mirada. La justa per intuir tot el que sí. Seguim caminant i em lliga a la cintura el jersei que porta a les mans: de ratlles, molt prim, com de mariner. Quasi no pesa. Seguim caminant i el seu braç rodeja el jersei que em rodeja la cintura. Així, aguantant-me a prop, així, com si encara fes falta acabar-me de convèncer.

This place

You walk the streets, you go into the woods, you get close to the water and you kick the ball about five hundred times just to see if maybe the scenes appear in front of you and instead of just remembering you can live, relive, not by going back but just by staying here and walking and seeing and smelling and talking —to someone or to yourself— all over town. All over the concrete and the grass, all the way up and all the way down. And the scenes —the small photographs in motion— don’t appear and you realize that they’re just empty frames that go on and on and you’re just in one right now; every second that goes by you fill another one that you’ll come back for some day. Continuously, wonderfully, in this place of eternal goodbyes.

Vertigo

a

m

a

n

h

a

t

t

a

n

c

a

u

s

c

a

p

a

m

u

n

t

.

Era això

I came back

and it was this.

the shining, bright sun, the smell of the air just now,

each physical moment, passing, passing, it's what

it always is or ever was, just then, just there.

Robert Creeley

Outlook Drive

I'm just another animal in the woods, reliving a shadow, finding the words that got left behind: ecosystem, orthodontist, playground.

Lupa

Et faràs petita cada vegada. Però que no veus, quin sol? Cada vegada. Petita i quadrada. Cada vegada. I pesada. Com cinquanta llibres tancats dins una caixa. Com cada vers que cau de la pàgina. Per petit. Per quadrat. Malgrat el sol. Cada vegada.

Escenes quotidianes

Li somrius com qui somrius a algú a qui ja esperaves. Amb la mateixa calma que somrius a qui has vist ahir, abans d’ahir i l’altre. Amb qui has compartit el cafè de bon matí. A qui et ve a dir un hola ràpid, un fins després. És millor aquesta caiguda lenta, aquestes escenes quotidianes que t’alenteixen el desig de cada somni impertinent. Transformar-ho tot en la poca excepcionalitat de qui passava per allà i ha pensat. Ep. Un hola ràpid, un fins després.

Camí del cos

Ella escriu un poema i l’altra traça línies sobre un llenç immens. I mentrestant, en una novel•la, algú escriu que el cos del que l’ha deixat —el cos dolç i suculent— sembla que reposi en plena estatura dins del seu. I jo ara noto com vols sortir del meu, com si la pell et fos frontera i els ossos entrebancs. Dónes voltes durant la nit i crides durant el dia. Sembla que encara no sàpigues que ets tu qui no sap trobar la sortida, qui no aconsegueix netejar-se la sang impregnada sobre la carn. Com qui no troba la porta de casa seva, com qui ha vist el seu pis de trenta metres quadrats convertit en un palau. Et faré un mapa, si vols, per iniciar el camí de tornada, perquè no hagis de recórrer, encara una altra vegada, les mans, els braços, les aixelles, els pits, la panxa. Perquè vagis directa, si vols, a la gola, a la llengua, a les dents, als llavis. El punt de partida i l'última parada.  L’únic lloc per on saps que podràs sortir de mi i, un cop fora, eixugar-te de paraules.

Les hores

Ei, tu, que diuen que no sents les veus, els vents. Que passeges comptant cada passa i en fas catorze mil cada dia, gairebé. Tu que mai sents el fred, que no et tremolen els llavis. Que no et fa por cantar a ple pulmó per una ciutat que et reconeix cada gest de cada part del teu cos petit i intocable. Que et sap els amagatalls i et troba a tu, allà, amb la pluja de paraigües i l’escut de les paraules. Tu, que t’oblides de dormir i parles amb les hores cada nit; que les despertes per no quedar-te mirant el sostre a soles com un boig enamorat de la foscor, del refugi, de la paret al costat del llit. Tu que marxes de tots sense dir adéu, sense haver dit hola. Que mires amb lupa i escrius en vermell. Que tanques l’esfera i segueixes passejant, comptant cada passa, per una ciutat que et sap de memòria.  

Vomitar el fred dels pulmons
per poder seguir explicant-te històries.

El paisatge

L’arbre ha crescut tant que potser ja no sabries enfilar-t’hi. Potser ara, des de l’habitació, no reconeixeries el paisatge petit que tenies just davant. El matí blanc de la primera nevada. El vespre allargat d’estiu. T’ha dit, des d’allà, que és tornar a casa. No com tornar a casa. Tornar a casa, simplement. I tu t’ho creus i ho entens i ho vols, també. Recórrer a peu el poble sencer, com no vas poder fer aleshores. Retratar els espais anònims que et vas fer teus i creuar els jardins corrents perquè no et vegin. Tornar a casa. A la nena del cabell llis i les dents separades. Seure darrere el sofà, davant d’aquell finestral que et permetia espiar el bosc durant la tempesta. L’arbre ha crescut tant, que em diu que és l’hora de tornar a casa i reconstruir el paisatge.

Encara no saps
que totes les ciutats
són teves.

Ouse

No one told me about the darkness. No one told me about the rain. No one told me about the solitude. Follow the riverbank, they said. Just follow the riverbank. Ignore all other paths. I went against the brown tide, through the treeless nearby. No one told me about the cold, the autumn fog, the grey grass. Just follow the river, just follow the rocks. It's a long way, they said. But no one told me about the loss, about the silence. The dense water, the ground breaking with waves. There was no music to open the gate. Just bare hands with drops of rain. Black birds in the distance. Can you imagine the night? The unravelling of his pain? The blindness of the fire. The weeping of the elm. And she; unvanquished, unyielding. No one told me about Death.

Boscos

Això: un moment sense retorn. Imperiós. De debò. Més visceral que raó; però, per això, veritable i imperatiu. 

Imperatiu, i de debò. Un impuls essencial, vital. Com anar pel món fent teatre sense pensar en res i que res tingui importància. Com sortir de cop sense saber on anar. Com enamorar-se, encara que sigui per una estoneta.

Birnam, Víctor Sunyol

Un moment sense retorn. El moment imperiós en que em permeto enamorar-me de tu. Despullada. Descontrolada. Blanca com la llet. Buida de paraules. Una estoneta. Quatre segons d’una tardor sencera. I el curt passeig de tornada. El que triga en sortir, caminar i seguir caminant. El que trigo en perdre-li la mirada i que la tarda segueixi com si res. Com si fos només un moment minúscul d’un dia sencer construït a base de cafès i cigarrets. Com tants altre que vindran. Ella, que s’ha convertit en les paraules que no es diran. I jo, que crec en tot el que no s'ha dit encara.

Si corres

Somewhere someone is traveling furiously toward you, 

At incredible speed, traveling day and night, 

Through blizzards and desert heat, 

across torrents, through narrow passes.

John Ashbery

Em pregunto si tu també estàs esperant a que xiuli la cafetera. Si prens cafè els diumenges després de dinar. Sol o amb llet, amb o sense sucre. Em pregunto si saps que demà arriba la tardor, tot i que sigui una mica de mentida, encara. Si corres amb fúria cap a algú, a una velocitat increïble, dia i nit, a través de tempestes de neu i d’una calor abrasadora. O si ja corres cap a tu, de tornada. Em pregunto des d’on et miren els lleopards i els mussols, si els hi notes el desig infiltrat, si saben fer-te riure. Si t’agrada riure com a mi m’agrada veure’t riure. Igual que m’agrada el cafè després de dinar, els diumenges.

Abecedari

Existeix la possibilitat de no dir-te. De banyar-me al mar i marejar-me si tanco els ulls. De no saber obrir-los i que la bilis m’ompli la gola salada. La llengua salada. Seca. I seguir sense dir-te. Somriure com si encara tingués el crit al meu abast, totes i cada una de les lletres de l’abecedari per fer-ne alguna cosa, qualsevol cosa. Cau el sol, cau el dia, cau el mar. Abaixo els braços i em dic adéu.