Camí del cos

Ella escriu un poema i l’altra traça línies sobre un llenç immens. I mentrestant, en una novel•la, algú escriu que el cos del que l’ha deixat —el cos dolç i suculent— sembla que reposi en plena estatura dins del seu. I jo ara noto com vols sortir del meu, com si la pell et fos frontera i els ossos entrebancs. Dónes voltes durant la nit i crides durant el dia. Sembla que encara no sàpigues que ets tu qui no sap trobar la sortida, qui no aconsegueix netejar-se la sang impregnada sobre la carn. Com qui no troba la porta de casa seva, com qui ha vist el seu pis de trenta metres quadrats convertit en un palau. Et faré un mapa, si vols, per iniciar el camí de tornada, perquè no hagis de recórrer, encara una altra vegada, les mans, els braços, les aixelles, els pits, la panxa. Perquè vagis directa, si vols, a la gola, a la llengua, a les dents, als llavis. El punt de partida i l'última parada.  L’únic lloc per on saps que podràs sortir de mi i, un cop fora, eixugar-te de paraules.

Les hores

Ei, tu, que diuen que no sents les veus, els vents. Que passeges comptant cada passa i en fas catorze mil cada dia, gairebé. Tu que mai sents el fred, que no et tremolen els llavis. Que no et fa por cantar a ple pulmó per una ciutat que et reconeix cada gest de cada part del teu cos petit i intocable. Que et sap els amagatalls i et troba a tu, allà, amb la pluja de paraigües i l’escut de les paraules. Tu, que t’oblides de dormir i parles amb les hores cada nit; que les despertes per no quedar-te mirant el sostre a soles com un boig enamorat de la foscor, del refugi, de la paret al costat del llit. Tu que marxes de tots sense dir adéu, sense haver dit hola. Que mires amb lupa i escrius en vermell. Que tanques l’esfera i segueixes passejant, comptant cada passa, per una ciutat que et sap de memòria.  

Vomitar el fred dels pulmons
per poder seguir explicant-te històries.

El paisatge

L’arbre ha crescut tant que potser ja no sabries enfilar-t’hi. Potser ara, des de l’habitació, no reconeixeries el paisatge petit que tenies just davant. El matí blanc de la primera nevada. El vespre allargat d’estiu. T’ha dit, des d’allà, que és tornar a casa. No com tornar a casa. Tornar a casa, simplement. I tu t’ho creus i ho entens i ho vols, també. Recórrer a peu el poble sencer, com no vas poder fer aleshores. Retratar els espais anònims que et vas fer teus i creuar els jardins corrents perquè no et vegin. Tornar a casa. A la nena del cabell llis i les dents separades. Seure darrere el sofà, davant d’aquell finestral que et permetia espiar el bosc durant la tempesta. L’arbre ha crescut tant, que em diu que és l’hora de tornar a casa i reconstruir el paisatge.

Encara no saps
que totes les ciutats
són teves.

Ouse

No one told me about the darkness. No one told me about the rain. No one told me about the solitude. Follow the riverbank, they said. Just follow the riverbank. Ignore all other paths. I went against the brown tide, through the treeless nearby. No one told me about the cold, the autumn fog, the grey grass. Just follow the river, just follow the rocks. It's a long way, they said. But no one told me about the loss, about the silence. The dense water, the ground breaking with waves. There was no music to open the gate. Just bare hands with drops of rain. Black birds in the distance. Can you imagine the night? The unravelling of his pain? The blindness of the fire. The weeping of the elm. And she; unvanquished, unyielding. No one told me about Death.

Boscos

Això: un moment sense retorn. Imperiós. De debò. Més visceral que raó; però, per això, veritable i imperatiu. 

Imperatiu, i de debò. Un impuls essencial, vital. Com anar pel món fent teatre sense pensar en res i que res tingui importància. Com sortir de cop sense saber on anar. Com enamorar-se, encara que sigui per una estoneta.

Birnam, Víctor Sunyol

Un moment sense retorn. El moment imperiós en que em permeto enamorar-me de tu. Despullada. Descontrolada. Blanca com la llet. Buida de paraules. Una estoneta. Quatre segons d’una tardor sencera. I el curt passeig de tornada. El que triga en sortir, caminar i seguir caminant. El que trigo en perdre-li la mirada i que la tarda segueixi com si res. Com si fos només un moment minúscul d’un dia sencer construït a base de cafès i cigarrets. Com tants altre que vindran. Ella, que s’ha convertit en les paraules que no es diran. I jo, que crec en tot el que no s'ha dit encara.

Si corres

Somewhere someone is traveling furiously toward you, 

At incredible speed, traveling day and night, 

Through blizzards and desert heat, 

across torrents, through narrow passes.

John Ashbery

Em pregunto si tu també estàs esperant a que xiuli la cafetera. Si prens cafè els diumenges després de dinar. Sol o amb llet, amb o sense sucre. Em pregunto si saps que demà arriba la tardor, tot i que sigui una mica de mentida, encara. Si corres amb fúria cap a algú, a una velocitat increïble, dia i nit, a través de tempestes de neu i d’una calor abrasadora. O si ja corres cap a tu, de tornada. Em pregunto des d’on et miren els lleopards i els mussols, si els hi notes el desig infiltrat, si saben fer-te riure. Si t’agrada riure com a mi m’agrada veure’t riure. Igual que m’agrada el cafè després de dinar, els diumenges.

Abecedari

Existeix la possibilitat de no dir-te. De banyar-me al mar i marejar-me si tanco els ulls. De no saber obrir-los i que la bilis m’ompli la gola salada. La llengua salada. Seca. I seguir sense dir-te. Somriure com si encara tingués el crit al meu abast, totes i cada una de les lletres de l’abecedari per fer-ne alguna cosa, qualsevol cosa. Cau el sol, cau el dia, cau el mar. Abaixo els braços i em dic adéu.